Tècniques d’exposició
L’exposició s’ha mostrat una eina psicoterapèutica molt potent que s’utilitza principalment en els trastorns d’ansietat, per exemple, les fòbies, les crisis d’angoixa, els trastorns obsessius, l’ansietat generalitzada i la personalitat evitativa, i que serveix per a reduir o eliminar les reaccions emocionals desproporcionades i les conductes desadaptatives que la persona realitza degut a aquestes reaccions. Si bé, també s’utilitza amb altres tipus d’emocions, com la ràbia, quan el problema és l’agressivitat, o el desig, en el cas dels trastorns addictius.
La seva base és l’habituació del sistema nerviós a l’exposició repetida a un estímul o situació, procés que redueix progressivament la intensitat de la resposta cerebral.
En la teràpia, una vegada s’han identificat les situacions que provoquen la resposta patològica d’ansietat, s’anima a la persona a exposar-se voluntàriament a aquestes situacions, començant habitualment per les que provoquen reaccions menys intenses. El pacient s’exposa als estímuls i situacions evitats, sense fugir-ne, ni física ni mentalment, i espera fins que l’ansietat disminueix fins a nivells tolerables
La conducta d’evitació pot ser a situacions o objectes (llocs plens de gent, espais tancats, alçades, animals, brutícia, etc.), a determinades respostes fisiològiques o signes d’ansietat (batecs del cor, mareig, sensació d’ofec, tremolor, etc.) i en tal cas, pot ser útil dedicar algunes sessions a l’exposició als signes d’ansietat (fora de les situacions fòbiques), per tal de millorar la capacitat d’afrontament; per exemple, exposant-se a la por al mareig, a través d’un exercici de donar voltes sobre ell mateix, o a què el cor s’acceleri massa, pujant escales de pressa.
És essencial que el terapeuta tingui la convicció de què el pacient podrà aguantar l’angoixa i es produirà la desitjada exposició habituadora, doncs en cas contrari, si el pacient fuig de la situació quan l’ansietat és intensa, es produirà una exposició sensibilitzadora; és a dir, un increment de la resposta d’ansietat quan es torni a trobar en aquesta situació.
Entrenament en assertivitat
L’assertivitat és la capacitat d’expressar els sentiments i opinions i d’exercir els propis drets, respectant els dels altres; inclou, la capacitat de dir No, d’expressar sentiments positius i negatius i de demanar ajuda. És la base de la confiança en un mateix i de l’autoestima, i en bona mesura, de la salut mental d’una persona. Els contraris de l’assertivitat serien, en un extrem, la passivitat i la submissió, i en l’altre, l’agressivitat.
Les persones passives o sumisses temen la reacció negativa en l’altre, que s’enfadi o s’angoixi, per tant, a provocar el rebuig o distanciament afectiu de l’altre. En el dèficit assertiu, tenen un paper central els sentiments de culpa. Són falsos sentiments de culpa en la mesura que no són producte d’haver actuat malament, sinó causats per la reacció negativa de l’altre (podem sentir-nos culpables quan l’altre reacciona malament, tant si té raó com si no en té, sobretot si, prèviament, ens ha pressionat psicològicament, per exemple, a través de xantatge emocional).
Per tant, l’entrenament en assertivitat és també una teràpia d’exposició on l’ansietat o culpa serien les reaccions emocionals desproporcionades o absurdes, i les conductes d’evitació, deixar d’exercir els propis drets i fer el que l’altre vol.
La teràpia es basa en l’exposició a les reaccions negatives de l’altre i als falsos sentiments de culpa; i l’objectiu és que la persona actuï de forma assertiva en totes les situacions, se senti bé per fer-ho i estableixi relacions satisfacòries amb els altres. Sovint, quan la persona aprèn a comportar-se de forma assertiva, els símptomes ansiosos o depressius que patia, milloren notablement; i això degut a què el dilema entre les pròpies necessitats i les demandes socials, és l’origen de molts símptomes i trastorns psicològics.
Quan el dèficit assertiu està relacionat amb l’excés d’agressivitat i el rebuig que aquest provoca en els altres, l’entrenament es dirigeix a millorar la capacitat d’empatia i a introduir formes no agressives per a resoldre les situacions socials problemàtiques.
Prevenció de recaigudes
En certs casos, el problema està relacionat amb la realització d’accions que comporten perjudicis a l’afectat o a les persones del seu entorn. És el cas de l’abús o dependència del tabac, l’alcohol o altres drogues, de reaccions agressives, d’ingesta d’aliments, d’apostar diners, de contractar serveis sexuals, o de qualsevol altra conducta que la persona sap que no li convé realitzar, però que no pot refrenar degut a un fort impuls per a realitzar-la, sobretot davant d’estímuls que li activen aquesta necessitat, en situacions d’alteració emocional i molt especialment quan coincideixen aquests dos elements.
En general, les persones amb aquests tipus de problemes, desenvolupen el que s’anomena cadenes de conductes, que durant molt de temps poden portar a prendre decisions aparentment irrellevants, equivocades, que culminen en una situació d’alt risc, en la que és molt difícil no recaure en la conducta problema.
Per exemple, una persona addicte a l’alcohol, que està intentant deixar-ho, pot minimitzar la importància d’aturar-se a saludar uns coneguts al bar, tornant de la feina; o un addicte a la cocaïna, que porta un temps abstinent, pot treure importància al fet d’escoltar cert tipus de música un divendres a la nit, de portar més diners a la cartera dels que necessita, o a passar per un carrer on viu un venedor de droga (aquesta seria una cadena de conductes que portarien a molts addictes a la recaiguda). I si, com hem dit, la persona està empipada, nerviosa o eufòrica, la intensitat del desig de consumir i els pensaments autojustificadors, seran molt més intensos i difícils d’aturar.
La prevenció de recaigudes és un conjunt de tècniques que van dirigides a identificar les situacions associades a l’aparició de l’impuls irrefrenable (situacions i estímuls que són diferents per a cada persona) i a evitar-les o modificar-les. També a aprendre a gestionar i tolerar les emocions negatives que la persona experimenta en aquestes situacions.
