Psicologia clínica
La Psicologia Clínica és la branca de la psicologia que estudia i tracta les conductes patològiques o desadaptatives, per tant, tots aquells problemes emocionals, conductuals, psicosomàtics o de relació amb els altres, que interfereixen en la vida familiar, laboral o social, o que impedeixen el benestar de la persona.
Des del 1998, la Psicologia Clínica és una especialitat sanitària, com la Neurologia o la Psiquiatria, que té per objectiu el diagnòstic i tractament dels trastorns psicològics. Aquesta Especialitat s?obté després de tres anys de formació com a PIR (psicòleg intern resident) en diversos hospitals i centres de salut mental. Per accedir-hi cal disposar del Títol de Llicenciat en Psicologia i superar una prova d’accés molt restrictiva (menys de 100 places l’any repartides a tot l’Estat Espanyol). El títol d’Especialista en Psicologia Clínica també s’ha reconegut als psicòlegs que han pogut acreditar una formació homologable a la dels PIR.
Però, malgrat la Psicologia Clínica ha experimentat un notable creixement, sobretot en les darreres dècades, tant pel que fa al nombre de professionals, com de persones que utilitzen els seus serveis, encara segueix essent una professió poc coneguda per molta gent.
Hi ha diversos factors que contribueixen a aquest desconeixement: D’entrada, el pudor que encara envolta el patiment emocional i els problemes psicològics en general. Si tenim en compte que la implantació social de qualsevol empresa o servei professional, es basa en que la gent que els utilitza en parli bé, veiem que el silenci amb què moltes persones viuen aquests problemes, limita notablement la comunicació entre les persones que s’han beneficiat d’una teràpia i les que pateixen algun problema psicològic.
No obstant, les consultes al psicòleg clínic són cada vegada més habituals. La majoria estan relacionades amb símptomes ansiosos i depressius, i amb conflictes o frustracions en l’àmbit de les relacions afectives.
Introducció a la psicoteràpia
La psicoteràpia és el procés de superació de símptomes i trastorns psicològics a través d’un treball de cooperació entre el psicòleg clínic i la persona que segueix la teràpia. S’inicia amb el procés d’avaluació i diagnòstic del problema que ha motivat la consulta a partir de l’exploració dels símptomes i estressors actuals i els antecedents psicològics i familiars (i si cal, amb la utilització complementària de tests psicològics). Una vegada identificat el procés psicològic que provoca o manté els símptomes, s’estableixen els objectius i estratègies terapèutics.
En general, les teràpies psicològiques actuals tendeixen a prioritzar, cada vegada més, l’enfortiment psicològic, és a dir, la capacitat per a afrontar i tolerar el dolor físic i emocional, i per tant, la inseguretat, en comptes de pretendre anular tota font de malestar; actitud que, en les darreres dècades, ha generat en la nostra societat una incapacitat creixent per a tolerar els patiments inherents a la vida mateixa, i un abús de medicaments.
La teràpia individual és la més habitual amb adults i es duu a terme amb la persona que presenta els símptomes i que vol conèixer i modificar-ne les causes, per tal de superar els símptomes i el patiment que li comporten. La teràpia de parella té per objectiu millorar la relació i l’ajust mutu entre els seus membres, a través de modificar els aspectes problemàtics de la relació i potenciar els positius (comunicació, presa de decisions, solució de problemes, sexualitat, expressió de sentiments positius i negatius, etc.). La teràpia familiar es realitza amb tots o part del grup familiar i s’utilitza quan cal modificar el rol i funcions dins la família, per la seva influència en el trastorn d’un dels seus membres. La teràpia de grup s’utilitza per a tractar conjuntament els problemes de vàries persones que pateixen el mateix trastorn.
Pel que fa a les tècniques, de les nombroses que s’utilitzen, en destaquem dues d’especialment potents i eficaces, aplicables a trastorns i problemes psicològics aparentment molt diferents: les tècniques d’exposició i l’entrenament en assertivitat.
