Des del 1998, la Psicologia Clínica és una especialitat sanitària, com la Neurologia o la Psiquiatria, que té per objectiu el diagnòstic i tractament dels trastorns psicològics. Aquesta Especialitat s’obté després de quatre anys de formació com a PIR (psicòleg intern resident) en diversos hospitals i centres de salut mental. Per accedir-hi cal disposar del Títol de Llicenciat en Psicologia i superar una prova d’accés molt restrictiva (unes 150 places l’any repartides a tot l’Estat Espanyol). El títol d’Especialista en Psicologia Clínica també s’ha reconegut als psicòlegs que han pogut acreditar una formació homologable a la dels PIR.
Pel que fa a les modalitats de psicoteràpia, la més habitual amb adults és la teràpia individual i es duu a terme amb la persona que presenta els símptomes i que vol conèixer i modificar-ne les causes, per tal de superar els símptomes i el patiment que li comporten. La teràpia de parella té per objectiu millorar la relació i l’ajust mutu entre els seus membres, a través de modificar els aspectes problemàtics de la relació i potenciar els positius (comunicació, presa de decisions, solució de problemes, sexualitat, expressió de sentiments positius i negatius, etc.). La teràpia familiar es realitza amb tots o part del grup familiar i s’utilitza quan cal modificar el rol i funcions dins la família, per la seva influència en el trastorn d’un dels seus membres. La teràpia de grup s’utilitza per a tractar conjuntament els problemes de vàries persones que pateixen el mateix trastorn.
És el procés de recollida d’informació que ha de permetre arribar al diagnòstic psicopatològic i a l’estratègia terapèutica corresponent, ha d’incloure necessàriament:
Els símptomes psicopatològics i conductes desadaptatives actuals: Tant els egodistònics (que la persona viu com a problema), probablement motiu de consulta, com els egosintònics (viscuts com a positius) que pugui detectar el clínic. La naturalesa dels símptomes ja ens donarà una primera pista sobre l’emoció dolorosa predominant, les conductes d’evitació apreses, etc.
Els canvis i situacions estressants recents en la vida del pacient: Cal tenir clar que la importància relativa d’aquests canvis està en funció de les característiques i història personal del pacient i no tant de la percepció social que generalment tenim dels mateixos. Concretament cal fer especial atenció a:
Possibles situacions de retraumatització, quan la vivència actual o recent del pacient té relació amb una situació traumàtica patida anteriorment, especialment si fou en època d’immaduresa emocional, és a dir durant la infantesa. L’experiència actual pot reactivar la vivència traumàtica i els sentiments que l’acompanyaren.
Relacions actuals que puguin ser igual de disfuncionals que les originàries; per exemple quan la relació amb la parella, un cap, els fills, o altres persones rellevants, presenta el mateix tipus de disfunció que la generada, en el seu moment, pels pares o cuidadors. També aquí es pot produir una re-exposició, que pot seguir essent sensibilitzadora si s’imposen les conductes d’evitació.
L’exposició s’ha mostrat una eina psicoterapèutica molt potent que s’utilitza principalment en els trastorns d’ansietat, per exemple, les fòbies, les crisis d’angoixa, els trastorns obsessius, l’ansietat generalitzada i la personalitat evitativa, i que serveix per a reduir o eliminar les reaccions emocionals desproporcionades i les conductes desadaptatives que la persona realitza degut a aquestes reaccions. Si bé, també s’utilitza amb altres tipus d’emocions, com la ràbia, quan el problema és l’agressivitat, o el desig, en el cas dels trastorns addictius.
En la teràpia, una vegada s’han identificat les situacions que provoquen la resposta patològica d’ansietat, s’anima a la persona a
exposar-se voluntàriament a aquestes situacions, començant habitualment per les que provoquen reaccions menys intenses. El pacient s’exposa als estímuls i situacions evitats, sense fugir-ne, ni física ni mentalment, i espera fins que l’ansietat disminueix fins a nivells tolerables
La conducta d’evitació pot ser a situacions o objectes (llocs plens de gent, espais tancats, alçades, animals, brutícia, etc.), a determinades respostes fisiològiques o signes d’ansietat (batecs del cor, mareig, sensació d’ofec, tremolor, etc.) i en tal cas, pot ser útil dedicar algunes sessions a l’exposició als signes d’ansietat (fora de les situacions fòbiques), per tal de millorar la capacitat d’afrontament; per exemple, exposant-se a la por al mareig, a través d’un exercici de donar voltes sobre ell mateix, o a què el cor s’acceleri massa, pujant escales de pressa.
És essencial que el terapeuta tingui la convicció de què el pacient podrà aguantar l’angoixa i es produirà la desitjada exposició habituadora, doncs en cas contrari, si el pacient fuig de la situació quan l’ansietat és intensa, es produirà una exposició sensibilitzadora; és a dir, un increment de la resposta d’ansietat quan es torni a trobar en aquesta situació.
L’assertivitat és la capacitat d’expressar els sentiments i opinions i d’exercir els propis drets, respectant els dels altres; inclou, la capacitat de dir No, d’expressar sentiments positius i negatius i de demanar ajuda. És la base de la confiança en un mateix i de l’autoestima, i en bona mesura, de la salut mental d’una persona. Els contraris de l’assertivitat serien, en un extrem, la passivitat i la submissió, i en l’altre, l’agressivitat.
Les persones passives o submises temen la reacció negativa en l’altre, que s’enfadi o s’angoixi, per tant, a provocar el rebuig o distanciament afectiu de l’altre. En el dèficit assertiu, tenen un paper central els sentiments de culpa. Són falsos sentiments de culpa en la mesura que no són producte d’haver actuat malament, sinó causats per la reacció negativa de l’altre (podem sentir- nos culpables quan l’altre reacciona malament, tant si té raó com si no en té, sobretot si, prèviament, ens ha pressionat psicològicament, per exemple, a través de xantatge emocional).
Per tant, l’entrenament en assertivitat és també una teràpia d’exposició on l’ansietat o culpa serien les reaccions emocionals desproporcionades o absurdes, i les conductes d’evitació, deixar d’exercir els propis drets i fer el que l’altre vol.
La teràpia es basa en l’exposició a les reaccions negatives de l’altre i als falsos sentiments de culpa; i l’objectiu és que la persona actuï de forma assertiva en totes les situacions, se senti bé per fer-ho i estableixi relacions satisfactòries amb els altres. Sovint, quan la persona aprèn a comportar-se de forma assertiva, els símptomes ansiosos o depressius que patia, milloren notablement; i això degut a què el dilema entre les pròpies necessitats i les demandes socials, és l’origen de molts símptomes i trastorns psicològics.
Quan el dèficit assertiu està relacionat amb l’excés d’agressivitat i el rebuig que aquest provoca en els altres, l’entrenament es dirigeix a millorar la capacitat d’empatia i a introduir formes no agressives per a resoldre les situacions socials problemàtiques.
A partir de diversos estudis que constataven que els i individus que no podien escapar d’una situació dolorosa, deixaven de lluitar per escapar de situacions doloroses posteriors, es va establir el model d’indefensió apresa, que comporta inhibició general del comportament i depressió. En can vi, els individus que sí en podien escapar i aprenien a fer-ho, no presentaven aquestes alteracions en el seu comportament i estat d’ànim.
La Teràpia d’Activació Conductual consisteix a animar el pacient a incrementar les activitats que permeten tornar a accedir a fonts de plaer i a solucionar problemes en tots els àmbits (salut, feina, família, aficions, vida social, aspecte físic, manera d’actuar...); per tant, a eliminar aquelles activitats d'evitació i escapament que mantenen la inhibició i impedeixen d’assolir qualsevol objectiu, de manera que la persona queda instal·lada en una vida cada vegada més insatisfactòria i els símptomes depressius van augmentant.
Resumint, comprovar que les pròpies accions poden portar al plaer, trenca la roda de la indefensió apresa i la percepció de no control sobre la pròpia vida i sobre els propis estats emocionals, i permet anar recuperant el benestar i l'autoestima.
Nombrosos estudis conclouen que el tractament d’Activació Conductual és eficaç per a tractar la depressió; en alguns casos, fins i tot superiors als fàrmacs antidepressius. També s'ha aplicat amb bons resultats per a reduir la simptomatologia depressiva en pacients drogodependents i en pacients oncològics.
El Model Transdiagnòstic per als trastorns emocional Hi ha nombrosos arguments que han portat els psicòlegs clínics a concloure que els diagnòstics tradicionals que distingeixen entre trastorns d'ansietat, depressió, trastorn obsessivocompulsiu, trastorns de la personalitat, etc., tot i tenir avantatges l'hora d'establir grups i categories de símptomes i faciliten la comunicació entre especialistes, poden crear diferències artificials entre els trastorns emocionals, dificultant el desenvolupament i l'aplicació de tractaments psicològics més eficaços.
Així, per exemple, més del 50% dels pacients diagnosticats amb depressió presenten també com a mínim un trastorn d'ansietat i viceversa. El 65% dels pacients diagnosticats de distímia, el 59% de pacients amb depressió major, el 77% de pacients diagnosticats d'anorèxia nerviosa, el 96% de pacients amb trastorn obsessivocompulsiu (TOC), i el 80% de pacients amb abús de drogues pateixen almenys un altre trastorn. El fet que hi hagi tants pacients que presenten símptomes de diversos trastorns alhora, posa en dubte la utilitat de donar tanta importància als diagnòstics clàssics a Salut Mental.
La investigació de processos bàsics ha generat proves consistents sobre les manifestacions ansioses i depressives que formen part d'un espectre clínic comú conegut com a trastorns emocionals. Es calcula que els Trastorns Emocionals representen el 70% de les demandes directes d'assistència a centres especialitzats, ja sigui com a principal motiu de consulta, o dins de les queixes dels pacients associades a altres malalties.
La teràpia cognitiu conductual transdiagnòstica (TCC-T) sosté que hi ha processos cognitius i conductuals responsables de certs símptomes comuns en diversos trastorns psicològics. Per tant, que els tractaments psicològics també han de ser comuns i aplicar els mateixos principis de tractament a diferents trastorns, sense necessitat d'adaptar aquest tractament a cada diagnòstic.
Parteix de la Teràpia Cognitiu-Conductual, que és la que han aportat més evidència de la seva efectivitat comparada amb altres abordatges clínics.
Aquest mètode de tractament s'ha posat a prova a diferents països (Estats Units, Espanya, Japó, Austràlia, etc.), i els resultats obtinguts mostren una reducció
significativa de símptomes, tant a curt com a llarg termini, en el tractament d'una àmplia gamma de trastorns d'ansietat i de l'estat d'ànim.
Autoregulació emocional és qualsevol intent d'influir en les pròpies emocions, incloses l'experiència i l'expressió emocionals. Es considera efectiva quan el grau de control que se'n té sobre s'adequa a les característiques de la situació i objectius personals a llarg termini.
La desregulació emocional està relacionada amb el 75% dels trastorns mentals: És la manca de destreses necessàries (o deteriorament de les mateixes), per una intensitat excessiva de l'emoció, per la impulsivitat que li segueix o per una manca de reacció. Les investigacions recents suggereixen que la desregulació de les emocions es podria considerar en si mateixa com a motiu de diagnòstic.
La investigació en l'àmbit de l'Autoregulació emocional ha portat a estudiar més un tipus de Trastorn per Estrès Postraumàtic, el trauma complex: És el trastorn que arriba a patir una persona a causa de l'acumulació de traumes al llarg de la vida ( traumes duradors o repetits) i és una causa molt important de desregulació emocional. Recentment, s'ha proposat incloure el Trastorn Posttraumàtic Complex als manual de diagnòstic de Salut Mental.
També s'ha inclòs la investigació de l'autolesió no suïcida, que es defineix com la conducta per mitjà de la qual l'individu s'infligeix intencionadament lesions a la superfície corporal del tipus que solen produir sagnat, hematoma o dolor. expectativa que la lesió només comportarà un dany físic lleu o moderat. S'ha comprovat que el principal motiu d'aquests comportaments és reduir el malestar emocional.
Els objectius de la teràpia d'Auto-regulació emocional són:
Augmentar la consciència emocional: Per ajudar a reconèixer i adonar-se de les pròpies emocions. Aprendre a identificar els signes fisiològics i cognitius (creences negatives, mites) que s'activen en aparèixer una emoció.
Millorar la claredat emocional: Per aprendre a diferenciar les emocions mentre són experimentades. Exercicis de diferenciació democions (etiquetes emocionals) i diari emocional.
Controlar l'impuls: Per reduir les dificultats de controlar conductes impulsives en experimentar emocions d'alta intensitat.
Mantenir els objectius: Dificultats en comportaments adreçats a un objectiu en dificultats. Així, quan està alterat, les emocions interfereixen amb una acció efectiva cap a una meta mentre la persona està experimentant emocions negatives.
Acceptació: De les respostes emocionals negatives. La no-acceptació de les respostes emocionals fa referència a la reacció negativa a les respostes emocionals d'un mateix i dels altres. L'emoció és un missatge del cervell que hauríem de procurar entendre.
Millorar les estratègies efectives de la persona a lhora de regular les seves emocions.
Els resultats dels estudis realitzats apunten a una millora de l'eficàcia de les teràpies cognitivoconductuals quan s'introdueix l'Autoregulació emocional.
Luís Maestre i Funtané. Tots els Drets Reservats. Elaborat per Sytel Media
