Psicologia clínica i psicoteràpia

Des del 1998, la Psicologia Clínica és una especialitat sanitària, com la Neurologia o la Psiquiatria, que té per objectiu el diagnòstic i tractament dels trastorns psicològics. Aquesta Especialitat s’obté després de quatre anys de formació com a PIR (psicòleg intern resident) en diversos hospitals i centres de salut mental. Per accedir-hi cal disposar del Títol de Llicenciat en Psicologia i superar una prova d’accés molt restrictiva (unes 150 places l’any repartides a tot l’Estat Espanyol). El títol d’Especialista en Psicologia Clínica també s’ha reconegut als psicòlegs que han pogut acreditar una formació homologable a la dels PIR.

Modalidades de psicoterapia
Modalitats de psicoteràpia

Pel que fa a les modalitats de psicoteràpia, la més habitual amb adults és la teràpia individual i es duu a terme amb la persona que presenta els símptomes i que vol conèixer i modificar-ne les causes, per tal de superar els símptomes i el patiment que li comporten. La teràpia de parella té per objectiu millorar la relació i l’ajust mutu entre els seus membres, a través de modificar els aspectes problemàtics de la relació i potenciar els positius (comunicació, presa de decisions, solució de problemes, sexualitat, expressió de sentiments positius i negatius, etc.). La teràpia familiar es realitza amb tots o part del grup familiar i s’utilitza quan cal modificar el rol i funcions dins la família, per la seva influència en el trastorn d’un dels seus membres. La teràpia de grup s’utilitza per a tractar conjuntament els problemes de vàries persones que pateixen el mateix trastorn.

El psicodiagnòstic

És el procés de recollida d’informació que ha de permetre arribar al diagnòstic psicopatològic i a l’estratègia terapèutica corresponent, ha d’incloure necessàriament:

Els símptomes psicopatològics i conductes desadaptatives actuals: Tant els egodistònics (que la persona viu com a problema), probablement motiu de consulta, com els egosintònics (viscuts com a positius) que pugui detectar el clínic. La naturalesa dels símptomes ja ens donarà una primera pista sobre l’emoció dolorosa predominant, les conductes d’evitació apreses, etc.

Els canvis i situacions estressants recents en la vida del pacient: Cal tenir clar que la importància relativa d’aquests canvis està en funció de les característiques i història personal del pacient i no tant de la percepció social que generalment tenim dels mateixos. Concretament cal fer especial atenció a:

Possibles situacions de retraumatització, quan la vivència actual o recent del pacient té relació amb una situació traumàtica patida anteriorment, especialment si fou en època d’immaduresa emocional, és a dir durant la infantesa. L’experiència actual pot reactivar la vivència traumàtica i els sentiments que l’acompanyaren.

Relacions actuals que puguin ser igual de disfuncionals que les originàries; per exemple quan la relació amb la parella, un cap, els fills, o altres persones rellevants, presenta el mateix tipus de disfunció que la generada, en el seu moment, pels pares o cuidadors. També aquí es pot produir una re-exposició, que pot seguir essent sensibilitzadora si s’imposen les conductes d’evitació.

El psicodiagnóstico
Principals tècniques psicoterapèutiques
Teràpia d’exposició

L’exposició s’ha mostrat una eina psicoterapèutica molt potent que s’utilitza principalment en els trastorns d’ansietat, per exemple, les fòbies, les crisis d’angoixa, els trastorns obsessius, l’ansietat generalitzada i la personalitat evitativa, i que serveix per a reduir o eliminar les reaccions emocionals desproporcionades i les conductes desadaptatives que la persona realitza degut a aquestes reaccions. Si bé, també s’utilitza amb altres tipus d’emocions, com la ràbia, quan el problema és l’agressivitat, o el desig, en el cas dels trastorns addictius.

En la teràpia, una vegada s’han identificat les situacions que provoquen la resposta patològica d’ansietat, s’anima a la persona a

exposar-se voluntàriament a aquestes situacions, començant habitualment per les que provoquen reaccions menys intenses. El pacient s’exposa als estímuls i situacions evitats, sense fugir-ne, ni física ni mentalment, i espera fins que l’ansietat disminueix fins a nivells tolerables

La conducta d’evitació pot ser a situacions o objectes (llocs plens de gent, espais tancats, alçades, animals, brutícia, etc.), a determinades respostes fisiològiques o signes d’ansietat (batecs del cor, mareig, sensació d’ofec, tremolor, etc.) i en tal cas, pot ser útil dedicar algunes sessions a l’exposició als signes d’ansietat (fora de les situacions fòbiques), per tal de millorar la capacitat d’afrontament; per exemple, exposant-se a la por al mareig, a través d’un exercici de donar voltes sobre ell mateix, o a què el cor s’acceleri massa, pujant escales de pressa.

És essencial que el terapeuta tingui la convicció de què el pacient podrà aguantar l’angoixa i es produirà la desitjada exposició habituadora, doncs en cas contrari, si el pacient fuig de la situació quan l’ansietat és intensa, es produirà una exposició sensibilitzadora; és a dir, un increment de la resposta d’ansietat quan es torni a trobar en aquesta situació.

Técnicas de exposición
Entrenamiento en asertividad
Entrenament en assertivitat

L’assertivitat és la capacitat d’expressar els sentiments i opinions i d’exercir els propis drets, respectant els dels altres; inclou, la capacitat de dir No, d’expressar sentiments positius i negatius i de demanar ajuda. És la base de la confiança en un mateix i de l’autoestima, i en bona mesura, de la salut mental d’una persona. Els contraris de l’assertivitat serien, en un extrem, la passivitat i la submissió, i en l’altre, l’agressivitat.

Les persones passives o submises temen la reacció negativa en l’altre, que s’enfadi o s’angoixi, per tant, a provocar el rebuig o distanciament afectiu de l’altre. En el dèficit assertiu, tenen un paper central els sentiments de culpa. Són falsos sentiments de culpa en la mesura que no són producte d’haver actuat malament, sinó causats per la reacció negativa de l’altre (podem sentir- nos culpables quan l’altre reacciona malament, tant si té raó com si no en té, sobretot si, prèviament, ens ha pressionat psicològicament, per exemple, a través de xantatge emocional).

Per tant, l’entrenament en assertivitat és també una teràpia d’exposició on l’ansietat o culpa serien les reaccions emocionals desproporcionades o absurdes, i les conductes d’evitació, deixar d’exercir els propis drets i fer el que l’altre vol.

La teràpia es basa en l’exposició a les reaccions negatives de l’altre i als falsos sentiments de culpa; i l’objectiu és que la persona actuï de forma assertiva en totes les situacions, se senti bé per fer-ho i estableixi relacions satisfactòries amb els altres. Sovint, quan la persona aprèn a comportar-se de forma assertiva, els símptomes ansiosos o depressius que patia, milloren notablement; i això degut a què el dilema entre les pròpies necessitats i les demandes socials, és l’origen de molts símptomes i trastorns psicològics.

Quan el dèficit assertiu està relacionat amb l’excés d’agressivitat i el rebuig que aquest provoca en els altres, l’entrenament es dirigeix a millorar la capacitat d’empatia i a introduir formes no agressives per a resoldre les situacions socials problemàtiques.

Activació conductual

A partir de diversos estudis que constataven que els i individus que no podien escapar d’una situació dolorosa, deixaven de lluitar per escapar de situacions doloroses posteriors, es va establir el model d’indefensió apresa, que comporta inhibició general del comportament i depressió. En can vi, els individus que sí en podien escapar i aprenien a fer-ho, no presentaven aquestes alteracions en el seu comportament i estat d’ànim.

La Teràpia d’Activació Conductual consisteix a animar el pacient a incrementar les activitats que permeten tornar a accedir a fonts de plaer i a solucionar problemes en tots els àmbits (salut, feina, família, aficions, vida social, aspecte físic, manera d’actuar...); per tant, a eliminar aquelles activitats d'evitació i escapament que mantenen la inhibició i impedeixen d’assolir qualsevol objectiu, de manera que la persona queda instal·lada en una vida cada vegada més insatisfactòria i els símptomes depressius van augmentant.

Resumint, comprovar que les pròpies accions poden portar al plaer, trenca la roda de la indefensió apresa i la percepció de no control sobre la pròpia vida i sobre els propis estats emocionals, i permet anar recuperant el benestar i l'autoestima.

Nombrosos estudis conclouen que el tractament d’Activació Conductual és eficaç per a tractar la depressió; en alguns casos, fins i tot superiors als fàrmacs antidepressius. També s'ha aplicat amb bons resultats per a reduir la simptomatologia depressiva en pacients drogodependents i en pacients oncològics.

Activación conductual
Tendencias actuales en Psicoterapia:
El Modelo Transdiagnóstico para los trastornos emocionales

Existen numerosos argumentos que han llevado a los psicólogos clínicos a concluir que los diagnósticos tradicionales que distinguen entre trastornos de ansiedad, depresión, trastorno obsesivo-compulsivo, trastornos de la personalidad, etc., a pesar de tener ventajas a la hora de establecer grupos y categorías de síntomas y facilitan la comunicación entre especialistas, pueden crear diferencias artificiales entre los trastornos emocionales, dificultando el desarrollo y aplicación de tratamientos psicológicos más eficaces.

 

Así, por ejemplo, más del 50% de los pacientes diagnosticados con depresión presentan también al menos un trastorno de ansiedad y viceversa. El 65% de los pacientes diagnosticados de distimia, el 59% de pacientes con depresión mayor, el 77% de pacientes diagnosticados de anorexia nerviosa, el 96% de pacientes con trastorno obsesivo-compulsivo (TOC), y el 80% de pacientes con abuso de drogas sufren al menos otro trastorno. El hecho de que haya tantos pacientes que presentan síntomas de diversos trastornos a la vez, pone en entredicho la utilidad de dar tanta importancia a los diagnósticos clásicos en Salud Mental.

 

La investigación de procesos básicos ha generado pruebas consistentes sobre las manifestaciones ansiosas y depresivas que forman parte de un espectro clínico común conocido como trastornos emocionales. Se calcula que los Trastornos Emocionales representan el 70% de las demandas directas de asistencia en centros especializados, ya sea como principal motivo de consulta, o dentro de las quejas de los pacientes asociadas a otras enfermedades.

El Modelo Transdiagnóstico para los trastornos emocionales
La terapia cognitivo conductual transdiagnóstica
La terapia cognitivo conductual transdiagnóstica

La terapia cognitivo conductual transdiagnóstica (TCC-T) sostiene que existen procesos cognitivos y conductuales responsables de ciertos síntomas comunes en diversos trastornos psicológicos. Por tanto, que los tratamientos psicológicos deben ser también comunes y aplicar los mismos principios de tratamiento a diferentes trastornos, sin necesidad de adaptar este tratamiento a cada diagnóstico.

Parte de la Terapia Cognitivo-Conductual, que es la que han aportado mayor evidencia de su efectividad comparada con otros abordajes clínicos.

Este método de tratamiento se ha puesto a prueba en diferentes países (Estados Unidos, España, Japón, Australia, etc.), y los resultados obtenidos muestran una reducción

significativa de síntomas, tanto a corto como a largo plazo, en el tratamiento de una amplia gama de trastornos de ansiedad y del estado de ánimo.

La Auto-Regulación Emocional

Auto-regulación emocional es cualquier intento de influir en las propias emociones, incluidas la experiencia y la expresión emocionales. Se considera efectiva cuando el grado de control que se tiene sobre ella se adecua a las características de la situación y objetivos personales a largo plazo.

La desregulación emocional está relacionada con el 75% de los trastornos mentales: Es la falta de destrezas necesarias (o deterioro de las mismas), por una excesiva intensidad de la emoción, por la impulsividad que le sigue o por una falta de reacción. Las recientes investigaciones sugieren que la desregulación de las emociones podría considerarse en sí misma como motivo de diagnóstico.

La investigación en el ámbito de la Auto-regulación emocional ha llevado a estudiar más un tipo de Trastorno por Estrés Postraumático, el trauma complejo: Es el trastorno que llega a sufrir una persona debido a la acumulación de traumas a lo largo de la vida (traumas duraderos o repetidos) y es una causa muy importante de desregulación emocional. Recientemente, se ha propuesto incluir el Trastorno Postraumático Complejo en los manual de diagnóstico de Salud Mental.

También se ha incluido la investigación de la autolesión no suicida, que se define como la conducta por medio de la cual el individuo se inflige intencionadamente lesiones en la superficie corporal del tipo que suelen producir sangrado, hematoma o dolor. expectativa de que la lesión sólo comportará un daño físico leve o moderado. Se ha comprobado que el motivo principal de éstos comportamientos es reducir el malestar emocional.

Los objetivos de la terapia de Auto-regulación emocional son:

Aumentar la conciencia emocional: Para ayudar a reconocer y darse cuenta de las propias emociones. Aprender a identificar los signos fisiológicos y cognitivos (creencias negativas, mitos) que se activan al aparecer una emoción.

Mejorar la claridad emocional: Para aprender a diferenciar las emociones mientras éstas son experimentadas. Ejercicios de diferenciación de emociones (etiquetas emocionales) y diario emocional.

Controlar el impulso: Para reducir las dificultades de controlar conductas impulsivas al experimentar emociones de alta intensidad.

Mantener los objetivos: Dificultades en comportamientos dirigidos a un objetivo en dificultades. Así, cuando está alterado, las emociones interfieren con una acción efectiva hacia una meta, mientras la persona está experimentando emociones negativas.

Aceptación: De las respuestas emocionales negativas. La no aceptación de las respuestas emocionales hace referencia a la reacción negativa a las respuestas emocionales de uno mismo y de los demás. La emoción es un mensaje del cerebro que deberíamos procurar entender.

Mejorar las estrategias efectivas de la persona a la hora de regular sus emociones.

Los resultados de los estudios realizados apuntan a una mejora de la eficacia de las terapias cognitivo-conductuales cuando se introduce la Autorregulación emocional.

La Auto-Regulación Emocional