De les situacions que poden produir estrès, algunes es caracteritzen per una durada curta però intensa: Són els anomenats estressors aguts, entre els que destaquen els accidents, la mort d’un familiar, patir un atracament o una agressió física o sexual, ser acomiadat de la feina, les ruptures sentimentals, sentir-se a punt de morir, patir un problema econòmic important, el diagnòstic d’una malaltia greu -pròpia o d’una persona estimada-, patir un atemptat o un atac bèl·lic, sobreviure a un desastre natural, etc. Són situacions que qüestionen bruscament la capacitat de predicció i control de qualsevol persona i per tant, que trenquen sobtadament els esquemes de seguretat de qui les pateix. La intensa càrrega emocional que acompanya aquestes experiències posa a prova la fortalesa psicològica i si la persona no té el suficient equilibri emocional en el moment de patir-les, o si ja havia patit situacions límit anteriorment, probablement desenvoluparà algun tipus de trastorn psicològic.
L’estrès crònic és el que es manté durant mesos o anys. Pot tractar-se d’un estressor agut que s’allarga en el temps o que es repeteix (malaltia, abusos sexuals, etc), però també tenir un curs insidiós i ser molt menys evident, com en el cas de les relacions disfuncionals o patològiques, l’efecte de les quals pot ser tant o més potent que molts estressors aguts. Així, si bé les relacions afectives ens proporcionen seguretat i benestar, també ens poden produir estrès, sobretot quan són relacions disfuncionals, és a dir, quan l’altre no es comporta com seria d’esperar, donada la naturalesa de la relació (un pare o mare que no proporciona afecte o protecció, una parella que no es coresponsabilitza, un amic que s’aprofita de la confiança, etc). Les frustracions reiterades que comporten aquestes relacions, sobretot si són provocades per algú de qui es depèn, poden minar profundament l’autoestima i l’equilibri emocional de qualsevol persona.
L’àmbit fonamental on s’estableixen els vincles i relacions afectives és la família i on es poden trobar les principals disfuncions, si bé, la majoria d’aquestes disfuncions també es poden aplicar a altres grups humans estables com empreses, associacions, partits polítics, clubs esportius, colles d’amics, etc. Entre les disfuncions més freqüents, cal destacar les següents:
Rols patològics: Lideratge rígid d’un progenitor que anul·la l’altre i que abusa del seu poder físic, econòmic, o duresa emocional, per a controlar la resta de membres de la família. Una altra disfunció és l’aliança entre un progenitor i un fill, contra el progenitor dominant, que situen aquest fill en una posició de molta tensió, acaparat pel progenitor més dèbil i enfrontat permanentment amb el dominant. Una altra, és la disfunció que porta a un fill a protegir o substituir els pares, excessivament patidors o febles, quedant-se ell sense la necessària protecció dels pares i amb l’estrès afegit d’haver d’assumir responsabilitats per les que no està preparat. L’altra disfunció en els rols, no menys potent, és la que porta al desplaçament dels problemes familiars a un dels seus membres, a qui es considera el problema, i els símptomes del qual incrementen l’actitud negativa dels altres membres de la família.
Problemes de comunicació: Existeixen nombrosos problemes de comunicació, per exemple no escoltar, fugir del tema, concretar excessivament, anar-se’n per les branques, relacionar-ho tot amb fets passats, etc.; no obstant, cal destacar dos fenòmens que, per la seva freqüència i poder destructiu, donen lloc a molts problemes psicològics: El primer es caracteritza per la tendència a donar una ordre i tot seguit, donar-ne una altra que, d’alguna manera, contradiu la primera; qui les rep no té escapatòria, doncs tant si segueix la primera com la segona, serà criticat o castigat. L’altra, es basa en la desqualificació permanent de l’interlocutor, tot atribuint-li opinions o intencions que no li corresponen, i impedint-li, sistemàticament, que acabi d’expressar el que realment vol comunicar.
Clima afectiu disfuncional: En general, són disfuncionals les famílies que utilitzen sovint l’agressivitat, els crits o el xantatge emocional (manipulació que es basa en condicionar l’amor a què l’altre faci el que se li demana, o bé, en fer-lo sentir culpable del propi patiment). Algunes famílies forcen l’acord permanent entre els seus membres, donant la impressió de no tenir problemes, quan, en realitat, el que els passa és que no els afronten, ni en parlen, i per tant, no els resolen mai. Altres famílies, es mostren permanentment hostils, discutint sempre sobre fets poc importants, tot evitant parlar mai de sentiments ni dels problemes de fons que els afecten.
Limitacions a la individuació i l’emancipació: Es tracta de famílies que viuen molt tancades en elles mateixes i no toleren que cap dels seus membres tingui idees pròpies, ni relacions afectives significatives fora del nucli familiar, sota el pretext d’hipotètiques amenaces exteriors. Quan algun membre de la família intenta emancipar-se (un fill que vol fer la seva vida o un membre de la parella que vol separar-se), la resta dels membres el pressiona fins a fer-lo desistir, essent aquest un dels moments en què molt sovint apareixen els símptomes. En l’altre extrem, trobem famílies desestructurades, o amb una estructura poc consistent, incapaces d’assumir les pròpies responsabilitats afectives i educatives, que no exerceixen cap control sobre les influències externes i que impulsen els seus membres a cercar, sovint en persones o grups problemàtics, l’afecte i suport que no troben a casa.
En funció del grau de disfunció d’una família, l’aparició de qualsevol nou estressor (problema econòmic, canvi de domicili, malaltia, mort, separació, incorporació de nous membres, etc.), pot agreujar les tensions familiars i afectar als membres més vulnerables.
Luís Maestre i Funtané. Tots els Drets Reservats. Elaborat per Sytel Media
