En el cas dels infants, la majoria de consultes estan relacionades amb adquisició d’hàbits o amb conductes negativistes i incompliment de normes a casa o a l’escola. En els darrers anys, l’àmplia difusió dels trastorns per hiperactivitat i dèficit d’atenció ha provocat un notable increment de consultes de casos que no presenten tals trastorns ni requereixen cap tractament farmacològic, sinó únicament pautes adequades per a reforçar la capacitat de romandre quiet i de mantenir l’atenció i la concentració durant períodes de temps més llargs. Cal no confondre, doncs, la prevenció amb la dramatització de problemes menors, que pot acabar convertint-los en problemes realment importants. I tampoc confondre les pròpies dificultats com a pares i educadors, amb suposats trastorns dels fills.
L’adolescent adquireix una autonomia intel·lectual i afectiva respecte de la família que el fa molt menys dependent que l’infant i més capaç de veure les incongruències i injustícies que l’envolten. El desconcert i la necessitat de diferenciar-se dels pares i del món adult que no acaba d?entendre ni acceptar, provoquen en l?adolescent reaccions airades i imprevisibles, que requereixen molta paciència i afecte per part dels pares.
Alguns adolescents, incapaços d’afrontar tantes realitats inquietants, intenten evadir-se’n, bé sigui a través del consum d’alcohol o altres drogues, la integració en grups més o menys radicals, etc. Altres, s’aferren als pares i segueixen fidelment el camí que aquests els marquen, i eviten iniciar el necessari procés d’individuació que els ha de permetre elaborar un criteri i un projecte de vida propis i arribar a madurar com adults.
