Factors Psicosocials

Els factors psicosocials són la principal causa d’estrès i per tant, de malestar emocional i símptomes psicopatològics, essent les situacions estressants més potents, les que es produeixen dins l’àmbit de les relacions afectives, bàsicament, familiars i de parella.

A continuació destaquem les principals fonts d’estrès que poden estar relacionades amb l’inici o manteniment dels símptomes i trastorns psicològics, entenent que serà la vulnerabilitat de cada persona la que determinarà si es desenvolupa, o no, un trastorn i el tipus de símptomes o trastorns que es desencadenaran. 

Estrès Agut i Estrès Crònic

De les situacions que poden produir estrès, algunes es caracteritzen per una durada curta però intensa: Són els anomenats estressors aguts, entre els que destaquen els accidents, la mort d’un familiar, patir un atracament o una agressió física o sexual, ser acomiadat de la feina, les ruptures sentimentals, sentir-se a punt de morir, patir un problema econòmic important, el diagnòstic d’una malaltia greu -pròpia o d’una persona estimada-, patir un atemptat o un atac bèl·lic, sobreviure a un desastre natural, etc. Són situacions que qüestionen bruscament la capacitat de predicció i control de qualsevol persona i per tant, que trenquen sobtadament els esquemes de seguretat de qui les pateix. La intensa càrrega emocional que acompanya aquestes experiències posa a prova la fortalesa psicològica i si la persona no té el suficient equilibri emocional en el moment de patir-les, o si ja havia patit situacions límit anteriorment, probablement desenvoluparà algun tipus de trastorn psicològic.

L’estrès crònic és el que es manté durant mesos o anys. Pot tractar-se d’un estressor agut que s’allarga en el temps o que es repeteix (malaltia, abusos sexuals, etc), però també tenir un curs insidiós i ser molt menys evident, com en el cas de les relacions disfuncionals o patològiques, l’efecte de les quals pot ser tant o més potent que molts estressors aguts. Així, si bé les relacions afectives ens proporcionen seguretat i benestar, també ens poden produir estrès, sobretot quan són relacions disfuncionals, és a dir, quan l’altre no es comporta com seria d’esperar, donada la naturalesa de la relació (un pare o mare que no proporciona afecte o protecció, una parella que no es coresponsabilitza, un amic que s’aprofita de la confiança, etc). Les frustracions reiterades que comporten aquestes relacions, sobretot si són provocades per algú de qui es depèn, poden minar profundament l’autoestima i l’equilibri emocional de qualsevol persona. 

Disfuncions familiars i estrès

L’àmbit fonamental on s’estableixen els vincles i relacions afectives és la família i on es poden trobar les principals disfuncions, si bé, la majoria d’aquestes disfuncions també es poden aplicar a altres grups humans estables com empreses, associacions, partits polítics, clubs esportius, colles d’amics, etc. Entre les disfuncions més freqüents, cal destacar les següents: 

Rols patològics: Lideratge rígid d’un progenitor que anul·la l’altre i que abusa del seu poder físic, econòmic, o duresa emocional, per a controlar la resta de membres de la família. Una altra disfunció és l’aliança entre un progenitor i un fill, contra el progenitor dominant, que situen aquest fill en una posició de molta tensió, acaparat pel progenitor més dèbil i enfrontat permanentment amb el dominant. Una altra, és la disfunció que porta a un fill a protegir o substituir els pares, excessivament patidors o febles, quedant-se ell sense la necessària protecció dels pares i amb l’estrès afegit d’haver d’assumir responsabilitats per les que no està preparat. L’altra disfunció en els rols, no menys potent, és la que porta al desplaçament dels problemes familiars a un dels seus membres, a qui es considera el problema, i els símptomes del qual incrementen l’actitud negativa dels altres membres de la família.

Problemes de comunicació: Existeixen nombrosos problemes de comunicació, per exemple no escoltar, fugir del tema, concretar excessivament, anar-se’n per les branques, relacionar-ho tot amb fets passats, etc.; no obstant, cal destacar dos fenòmens que, per la seva freqüència i poder destructiu, donen lloc a molts problemes psicològics: El primer es caracteritza per la tendència a donar una ordre i tot seguit, donar-ne una altra que, d’alguna manera, contradiu la primera; qui les rep no té escapatòria, doncs tant si segueix la primera com la segona, serà criticat o castigat. L’altra, es basa en la desqualificació permanent de l’interlocutor, tot atribuint-li opinions o intencions que no li corresponen, i impedint-li, sistemàticament, que acabi d’expressar el que realment vol comunicar. 

Clima afectiu disfuncional: En general, són disfuncionals les famílies que utilitzen sovint l’agressivitat, els crits o el xantatge emocional (manipulació que es basa en condicionar l’amor a què l’altre faci el que se li demana, o bé, en fer-lo sentir culpable del propi patiment). Algunes famílies forcen l’acord permanent entre els seus membres, donant la impressió de no tenir problemes, quan, en realitat, el que els passa és que no els afronten, ni en parlen, i per tant, no els resolen mai. Altres famílies, es mostren permanentment hostils, discutint sempre sobre fets poc importants, tot evitant parlar mai de sentiments ni dels problemes de fons que els afecten. 

 

Limitacions a la individuació i l’emancipació: Es tracta de famílies que viuen molt tancades en elles mateixes i no toleren que cap dels seus membres tingui idees pròpies, ni relacions afectives significatives fora del nucli familiar, sota el pretext d’hipotètiques amenaces exteriors. Quan algun membre de la família intenta emancipar-se (un fill que vol fer la seva vida o un membre de la parella que vol separar-se), la resta dels membres el pressiona fins a fer-lo desistir, essent aquest un dels moments en què molt sovint apareixen els símptomes. En l’altre extrem, trobem famílies desestructurades, o amb una estructura poc consistent, incapaces d’assumir les pròpies responsabilitats afectives i educatives, que no exerceixen cap control sobre les influències externes i que impulsen els seus membres a cercar, sovint en persones o grups problemàtics, l’afecte i suport que no troben a casa. 

En funció del grau de disfunció d’una família, l’aparició de qualsevol nou estressor (problema econòmic, canvi de domicili, malaltia, mort, separació, incorporació de nous membres, etc.), pot agreujar les tensions familiars i afectar als membres més vulnerables. 
.

Aspectes psicosocials dels símptomes

S’anomenen símptomes a les reaccions emocionals problemàtiques, o als pensaments i conductes que les acompanyen, els quals provoquen un malestar intens o perllongat en la persona, o dificulten la seva relació amb els altres. El símptoma pot originar-se en un sentiment pertorbador o socialment perillós que s’ha associat a un objecte, persona o símbol, inicialment neutres. Podríem entendre els símptomes com una mena de solució de compromís entre la pèrdua de seguretat o d’afecte, que comportaria veure la realitat tal com és, i la pèrdua d’eficàcia adaptativa que comporta veure la realitat tal com ens exigeix l?entorn social de qui depenem. El resultat és que la persona se sent intensament malament en situacions que no l?haurien de fer sentir així, i comença a comportar-se en funció del seu malestar i no de la realitat que l’envolta; els símptomes serien reaccions lògiques a percepcions aparentment il·lògiques. 

Així, per exemple, una persona pot experimentar una por intensa en situacions que no impliquen cap perill real; o bé, sentir-se profundament culpable sense haver fet res incorrecte; o sentir un desig irrefrenable cap a substàncies o activitats innecessàries o perjudicials, o bé, experimentar una ràbia desproporcionada davant d’agressions menors o inexistents. En altres ocasions, pot desenvolupar símptomes somàtics, com mal de cap o d?esquena, insomni o problemes digestius, sense una causa orgànica que ho justifiqui. I en tots els casos, la persona creu el que sent i actua en conseqüència: Fuig del perill inexistent, intenta reparar un mal no produït, respon agressivament davant d’ofenses que no han tingut lloc, o se sent i actua com a malalt sense estar-ne. 

Un trastorn ve definit per un conjunt de símptomes que solen presentar-se junts i que es mantenen, o repeteixen, durant un temps perllongat. Quan no reuneix tots els criteris diagnòstics s’anomena síndrome.

ORIGEN DELS SÍMPTOMES