Consultes i trastorns
Aquí trobaràs els tipus de consultes que rebo més sovint i els principals trastorns atesos.
Aquí trobaràs els tipus de consultes que rebo més sovint i els principals trastorns atesos.
Les emocions (en diem sentiments, quan ens en fem conscients) ens guien en la vida quotidiana, tot predisposant-nos a actuar de manera
adaptativa; són reaccions involuntàries i no les podem controlar directament. Precisament, els intents d'evitar-les, controlar-les o
eliminar-les, poden evolucionar cap a crisis d'angoixa, fòbies, obsessions o estrès postraumàtic, entre d'altres trastorns.
Algunes relacions personals comporten més patiment que benestar. Quan més intens és el sentiment que ens uneix a una persona, més intens
el malestar que ens pot provocar. Així, una relació disfuncional amb pares, parella, germans o amics íntims, pot ser
molt estressant. També, una mala relació amb caps o companys de feina. I si és algú de qui depenem, encara més.
La mort d'un ésser estimat comporta un procés natural de dol que sol durar entre un i tres anys. La dificultat per a transitar per
les fases de negació, ràbia, depressió i adaptació, pot donar lloc a un dol complicat i requerir atenció professional.
A més, una ruptura sentimental, perdre la feina, la casa, diners o altres pèrdues rellevants, també comporten un dol i poden requerir ajut.
Tant si ho donem tot, com si no donem prou, ens podem trobar amb els mateixos problemes en la relació amb els fills. En el priimer cas, es tornaran
exigents i no toleraran cap frustració. En el segon, acabaran reclament l'atenció i afecte no rebuts, bé sigui de manera
passiva o agressiva. En qualsevol cas, si ens notem a la defensiva o en lluita amb els fills és que hem perdut el control i necessitem ajuda.
Assumir responsabilitats de l'etapa adulta, iniciar una convivència en parella, tenir fills, canviar de residència,
de feina, de parella, fer-se gran, jubilar-se, quedar sol, són canvis vitals que poden generar un estrès important que, si perdura en
el temps, pot requerir atenció psicològica. En general, si el suport de la família i amics no és suficient, caldria
plantejar-se d'iniciar una psicoteràpia.
Les frustracions que s'allarguen en el temps (no assolir un objectiu important, una malaltia o lesió, malestar
emocional persistent...) poden acabar generant
símptomes depressius (dificultat per obtenir plaer, despertar precoç, cansament, irritabilitat, idees de mort...). Caldrà identificar
i gestionar-ne les causes i establir objectius i accions realistes per a recuperar el sentiment de control i el benestar.
L'assertivitat és la capacitat d'expressar opinions i sentiments, de defensar i exercir els propis drets, de dir No i de demanar ajut. Quan s'actua de forma passiva o submisa, s'està renunciant a satisfer les pròpies necessitats i desitjos, de manera que la persona es posa per sota dels altres, deixant de tractar-se bé a ella mateixa (d'estimar-se), tot entrant en un sentiment de desempar i manca d'autoestima.
Les persones que són poc conscients del malestar emocional que pateixen i de les causes que el provoquen, tendeixen a manifestar a través del cos la tensió psicològica acumulada (insomni, dificultats sexuals, dolor, problemes digestius, erupcions a la pell, caiguda del cabell, etc.). La psicoteràpia ajuda a identificar i gestionar millor el malestar emocional per a evitar els símptomes.
Algunes decisions poden ser especialment difícils quan són incertes pel que fa a com afectaran als altres i a un mateix i a més, comporten dilemes morals. El malestar i desgast emocional poden arribar a ser molt intensos. Sempre cal tenir en compte els altres, però mai ens hem d'oblidar de nosaltres mateixos. I una vegada presa, caldrà comunicar-la a les persones afectades de manera assertiva i empàtica.
Diagnòstics més freqüents atesos en aquest servei.
Es considera ansietat als temors o preocupacions excessives o irracionals, acompanyades
de reaccions fisiològiques com palpitacions, suor, tremolors, sensació d’ofec o manca d’aire, pressió al pit, nàusees o molèsties
digestives, mareig, por, etc., que poden arribar a causar un intens malestar.
Els batecs del cor, la sensació d’ofec, els tremolors, la suor o el mareig, porten a experimentar una intensa sensació
de pèrdua de control o, fins i tot, de mort. Es viu pendent de no tornar a patir una crisi i s’eviten les situacions, o fins i tot, les
reaccions fisiològiques, relacionades amb les crisis patides anteriorment.
Pot ser deguda a haver patit crisis d’angoixa o ansietat de menor intensitat en situacions de les que no es pot marxar
fàcilment o en que es veu difícil rebre ajuda. La persona evita aquestes situacions fins el punt de poder evitar sortir de casa o dels llocs
que considera segurs i en tot cas, evita anar-hi sola.
Temor desproporcionat o irracional davant d’un objecte, animal o situació, que provoquen una intensa ansietat i sovint,
temor anticipatori i conductes d’evitació. Entre les fòbies més freqüents, hi trobem la fòbia als insectes, a les aus, als gossos, a les
alçades, a volar, a conduir, etc.
La por al ridícul, a quedar malament o a mostrar-se nerviós, provoquen intenses reaccions d’angoixa en moltes situacions
socials, com ara parlar en públic o fer altres activitats davant la presència dels altres. La persona evita aquestes situacions i la seva
vida queda molt limitada.
Els trastorns afectius afecten principalment l'estat d'ànim, però també comporten
alteracions en el cos i en els pensaments. Els més freqüents són la Depressió i la Distìmia, i en tercer lloc, el Trastorn Bipolar, en què
s'alternen episodis depressius i maníacs d'eufòria patològica.
Pot tenir diversos símptomes predominants, essent freqüents els fisiològics com la pèrdua de pes, el despertar precoç la
disminució del desig sexual o el cansament, i també els psicològics com la tristesa, els sentiments de culpa, la irritabilitat, la incapacitat
per a gaudir de les coses i la desesperança.
Es diagnostica quan una Depressió dura 2 anys o més, amb tots els efectes negatius sobre el benestar i funcionament social
de la persona. Fa anys es considerava que la base era un trastorn de la personalitat de tipus depressiu, o bé, una depressió llarga que no
reunia tots els criteris de depressió.
En els trastorns per estrès hi ha d'haver alguna situació dolorosa, traumàtica o
altament estressant, o bé, la coincidència de diversos estressors moderats, en l'origen del trastorn. Es considera agut, si dura menys de
3 mesos, crònic, si dura més de 3 mesos, i d’inici demorat, si els símptomes s’inicien al cap de 6 mesos d'una experiència traumàtica.
Els símptomes emocionals es produeixen en resposta a un estressor real, però amb més intensitat de la que es consideraria
"normal". Es sol produir quan la suma o coincidència de problemes laborals, familiars o de salut, desborden els recursos psicològics de la
persona per a fer-hi front i es produeix una reacció d’estrès, acompanyada d’estats depressius, d’ansietat o una combinació d'ambdós.
Els malsons o records de l’experiència traumàtica (abusos sexuals, maltractaments, agressions, accidents, etc.), o les
seqüeles en forma d’inseguretat, sobresalts, sentiments de culpa o baixa autoestima, poden mantenir-se al llarg de la vida si no es tracten.
Una variant, l'estrès postraumàtic complex, es produeix per situacions doloroses menys extremes, però, repetides (humiliacions, abandons...).
Els dubtes, rumiacions i necessitat de certesa absoluta, mantenen la persona en un
estat d'ansietat i preocupació constant sobre temes recurrents, que li impedeixen concentrar-se en altres objectius. El que fa patològics
aquests comportaments és la intensitat del malestar, el temps dedicat a les preocupacions i el grau d'interferència en les activitats
quotidianes.
El dubte sobre si tot està ben tancat, ordenat o net, o sobre un pensament o idea angoixant, així com la necessitat de fer
alguna cosa, encara que sembli absurda, per a quedar-se una estona tranquil, dominen la vida de la persona. Els rituals poden ser accions
(rentar-se les mans, repetir una conducta un nombre determinat de vegades, comprovar…), o bé, pensaments repetitius en què la persona intenta
tranquil·litzar-se davant la incertesa que la turmenta.
Por o convicció de patir una malaltia greu a partir de la interpretació errònia de signes fisiològics menors o molèsties físiques
sense importància. La preocupació persisteix a pesar de les exploracions i explicacions mèdiques repetides, doncs la persona sempre acaba
pensant que no se l'han escoltat de manera prou acurada, que no li han fet les proves necessàries o que el metge, per alguna raó (massa jove,
massa vell...), no li mereix prou confiança.
En aquests trastorns, els símptomes fisiològics poden
fer pensar en malalties físiques, però les exploracions mèdiques descarten causa orgànica i assenyalen causes psicològiques (caldrà
identificar i tractar-ne les causes). Entre els més freqüents, l'insomni, les disfuncioins sexuals, la cefalea, altres dolors, problemes
digestius i de la pell.
El son va molt lligat als cicles circardians, és a dir als patrons biològics del nostre organisme. Així, si les hores que
el cervell d´una persona aprofita més, són de 23h a 7h, no serà el mateix si dorm de 24h a 8h; tenir aquest horari desplaçat pot explicar
alguns problemes del son. En altres casos, uns mals hàbits previs al son poden dificultar l´acte d´adormir-se. Les preocupacions, l´ansietat
i la depressió també són una causes freqüents d´insomni.
Les principals disfuncions sexuals en l’home són els problemes d’erecció o impotència, l’ejaculació precoç, l’ejaculació
retardada i la manca de desig. En la dona, l’absència d’orgasme, el dolor durant el coit i la manca de desig. A tothom li pot passar alguna vegada, però
si s'instala el temor a què es torni a produir el problema, és probable que la resposta sexual normal quedi bloquejada precisament per
aquest temor i aparegui el trastorn.
En aquest apartat es recullen alguns dels problemes vitals que no es consideren
trastorns, però en tant que poden generar un estrès important, els manuals diagnòstics els consideren "situacions que poden requerir atenció
clínica", si més no, quan provoquen reaccions d'ansietat o depressió i el suport de l'entorn no és suficient.
Autoestima és estimar-se un mateix; tractar-se bé; tenir en compte les pròpies necessitats i desitjos i procurar
satisfer-los. Haver-se sentit infravalorat per persones rellevants ès una causa freqüent de baixa autoestima. La persona es critica
excessivament, no es reconeix el dret a gaudir ni a descansar i tendeix a sotmetre's a persones que no la respecten.
La falsa convicció de què sola no se’n sortiria, porta a la persona a dedicar tota la seva energia a evitar el trencament
de la relació, fet que porta a sobrevalorar la importància de l'altre i a renunciar a les pròpies necessitats, podent arribar a assumir
humiliacions i maltractaments psicològics per tal de no perdre'l. Quan la dependència és mútua, s'anomena codependència.
Les relacions familiars impliquen sentiments intensos que influèncien molt sobre el benestar de la persona. Per desgràcia,
moltes families utilitzen la manipulació i el xantatge emocional de manera sistemàtica i fomenten relacions patològiques entre els seus
membres, com aliances i codependències, comunicació indirecta, sobreresponsabilitzar el fills o altres confusions de rols.
Una relació de parella madura i sana només pot ser construïda per dues persones que han decidit lliurement de compartir la
vida i que han construït una relació basada en el respecte mutu, la confiança, l’afecte i la corresponsabilitat; capaces de prendre decisions
i resoldre els conflictes de forma solidària. Quan no és així, creixen les frustracions, les actituds defensives negatives i els problemes.
Quan els pares se senten desbordats per la conducta d’un fill i ja no saben què més fer, és fàcil que caiguin en l’error de posar-se a la
defensiva i acusin al fill del problema, entrant en una escalada de tensions i enfrontaments molt dolorosos que impossibilita la solució del
problema.
Patir una malaltia greu o incapacitant, o tenir cura d'un familiar malalt, sobretot en cas de llarga malaltia,
són experiències doloroses que sovint comporten un desgast físic i emocional que pot desembocar en esgotament i en símptomes
d’ansietat o depressió si no es prenen mesures.
La reacció normal davant la pèrdua d’una persona estimada és similar a una depressió, però sol tenir una evolució positiva
i no requerir tractament. Els procés sol passar per la negació o incredulitat, la ràbia o la culpa, la depressió i finalment,
l’acceptació. En cas contrari, el dol es pot cronificar o complicar donant lloc a un trastorn adaptatiu.
L’estrès que es pot arribar a generar per un problema a la feina, sobretot quan té a veure amb la relació amb els companys
o els caps, pot requerir atenció psicològica encaminada a reduir les reaccions ansioses o depressives i a trobar alternatives més eficaces
per afrontar el problema (incloses les legals, en cas d'assetjament o mala praxi).
