Lluís Maestre - Psicoteràpies

Psicologia clínica

Des del 1998, la Psicologia Clínica és una especialitat sanitària, com la Neurologia o la Psiquiatria, que té per objectiu el diagnòstic i tractament dels trastorns psicològics. Aquesta Especialitat s’obté després de quatre anys de formació com a PIR (psicòleg intern resident) en diversos hospitals i centres de salut mental. Per accedir-hi cal disposar del Títol de Llicenciat en Psicologia i superar una prova d’accés molt restrictiva (unes 150 places l’any repartides a tot l’Estat Espanyol). El títol d’Especialista en Psicologia Clínica també s’ha reconegut als psicòlegs que han pogut acreditar una formació homologable a la dels PIR.

Psicoteràpia

Una teràpia psicològica és un treball de cooperació entre el psicòleg i la persona que consulta, que s´inicia amb la valoració del malestar emocional o símptomes, actuals i anteriors, i l´exploració dels estressors que hi poden haver influït. Tot seguit, s´elabora i es posa en marxa el pla terapèutic, que inclou els objectius de la teràpia i les tècniques que s’utilitzaran, entre les que destaco la teràpia d’exposició, l’entrenament en assertivitat i la teràpia d’activació conductual, entre les més eficaces.

Imatge de psicòleg clínic anotant un diagnòstic en una tablet

Psicodiagnòstic

És el procés de recollida d’informació que ha de permetre arribar al diagnòstic psicopatològic i a l’estratègia terapèutica corresponent, ha d’incloure necessàriament:
Els símptomes psicopatològics i conductes desadaptatives actuals, tant els que la persona viu com a problema, probablement motiu de consulta, com els que no identifica com a problema i són detectats pel clínic. La naturalesa dels símptomes ja ens donarà una primera pista sobre l’emoció dolorosa predominant, les conductes d’evitació apreses, etc.
Els canvis i situacions estressants recents en la vida del pacient també són essencials, entenent la importància d’aquests estressors en funció de les característiques i història del pacient, i no tant, de la percepció social que generalment tenim dels mateixos.

Imatge d'home amanyagant un gat a la falda

Teràpia d'Exposició

L’exposició s’ha mostrat una eina psicoterapèutica molt potent que s’utilitza principalment en els trastorns d’ansietat, per exemple, les fòbies, les crisis d’angoixa, els trastorns obsessius, l’ansietat generalitzada i la personalitat evitativa, i que serveix per a reduir o eliminar les reaccions emocionals desproporcionades i les conductes desadaptatives que la persona realitza degut a aquestes reaccions. Si bé, també s’utilitza amb altres tipus d’emocions, com la ràbia, quan el problema és l’agressivitat, o el desig, en el cas dels trastorns addictius. En la teràpia, una vegada s’han identificat les situacions que provoquen la resposta patològica d’ansietat, s’anima a la persona a exposar-se voluntàriament a aquestes situacions, començant habitualment per les que provoquen reaccions menys intenses. El pacient s’exposa als estímuls i situacions evitats, sense fugir-ne, ni física ni mentalment, i espera fins que l’ansietat disminueix fins a nivells tolerables.

Imatge de dona amb el braç estirat i el palmell de la mà obert, dient No

Entrenament Assertiu

L’assertivitat és la capacitat d’expressar els sentiments i opinions i d’exercir els propis drets, respectant els dels altres; inclou, la capacitat de dir No, d’expressar sentiments positius i negatius i de demanar ajuda. És la base de la confiança en un mateix i de l’autoestima, i en bona mesura, de la salut mental d’una persona. Els contraris de l’assertivitat serien, en un extrem, la passivitat i la submissió, i en l’altre, l’agressivitat. Les persones passives o submises temen la reacció negativa en l’altre, que s’enfadi o s’angoixi, per tant, a provocar el rebuig o distanciament afectiu de l’altre. En el dèficit assertiu, tenen un paper central els sentiments de culpa. Són falsos sentiments de culpa en la mesura que no són producte d’haver actuat malament, sinó causats per la reacció negativa de l’altre (podem sentir-nos culpables quan l’altre reacciona malament, tant si té raó com si no en té, sobretot si, prèviament, ens ha pressionat psicològicament, per exemple, a través de xantatge emocional).

Imatge dels peus d'una persona pujant una escala

Activació Conductual

A partir de diversos estudis que constataven que els i individus que no podien escapar d’una situació dolorosa, deixaven de lluitar per escapar de situacions doloroses posteriors, es va establir el model d’indefensió apresa, que comporta inhibició general del comportament i depressió. En canvi, els individus que sí en podien escapar i aprenien a fer-ho, no presentaven aquestes alteracions en el seu comportament i estat d’ànim. La Teràpia d’Activació Conductual pot ser més eficaç que els psicofàrmacs i consisteix a incrementar progressivament les activitats que permeten tornar a accedir a fonts de plaer i a solucionar problemes en tots els àmbits (salut, feina, família, aficions, vida social, aspecte físic, manera d’actuar...); per tal de recuperar la percepció de control sobre la pròpia vida, sobre els propis estats emocionals, i per tant, el benestar i l'autoestima.

Imatge d'una mà i una goma borrant la línia que separa dos grups

Model Transdiagnòstic

Hi ha nombrosos arguments que han portat els psicòlegs clínics a concloure que els diagnòstics tradicionals que distingeixen entre trastorns d'ansietat, depressió, trastorn obsessiu-compulsiu, trastorns de la personalitat, etc., tot i tenir avantatges l'hora d'establir grups i categories de símptomes i facilitar la comunicació entre especialistes, poden crear diferències artificials entre els trastorns emocionals, tot dificultant el desenvolupament i l'aplicació de tractaments psicològics més eficaços. Així, per exemple, més del 50% dels pacients diagnosticats amb depressió presenten també com a mínim un trastorn d'ansietat i viceversa. El 65% dels pacients diagnosticats de distímia, el 59% de pacients amb depressió major, el 77% de pacients diagnosticats d'anorèxia nerviosa, el 96% de pacients amb trastorn obsessivocompulsiu (TOC), i el 80% de pacients amb abús de drogues pateixen almenys un altre trastorn. El fet que hi hagi tants pacients que presenten símptomes de diversos trastorns alhora, posa en dubte la utilitat de donar tanta importància als diagnòstics clàssics en Salut Mental. La investigació de processos bàsics ha generat proves consistents sobre les manifestacions ansioses i depressives que formen part d'un espectre clínic comú conegut com a trastorns emocionals. Es calcula que els Trastorns Emocionals representen el 70% de les demandes directes d'assistència a centres especialitzats, ja sigui com a principal motiu de consulta, o dins de les queixes dels pacients associades a altres malalties.

Imatge d'una sessió de psicoteràpia cognitiva-conductual

TCC Transdiagnòstica

La Teràpia Cognitiu-Conductual Transdiagnòstica (TCC-T) sosté que hi ha processos cognitius i conductuals responsables de certs símptomes comuns en diversos trastorns psicològics. Per tant, que els tractaments psicològics també han de ser comuns i aplicar els mateixos principis de tractament a diferents trastorns, sense necessitat d'adaptar aquest tractament a cada diagnòstic. Parteix de la Teràpia Cognitiu-Conductual, que és la que han aportat més evidència de la seva efectivitat comparada amb altres abordatges clínics. Aquest mètode de tractament s'ha posat a prova a diferents països (Estats Units, Espanya, Japó, Austràlia, etc.), i els resultats obtinguts mostren una reducció significativa de símptomes, tant a curt com a llarg termini, en el tractament d'una àmplia gamma de trastorns d'ansietat i de l'estat d'ànim.

Imatge d'una noia amb els braços oberts, amb un cor brillant en una mà i un cervell brillant a l'altra

Autoregulació Emocional

Autoregulació emocional és qualsevol intent d'influir en les pròpies emocions, incloses l'experiència i l'expressió emocionals. Es considera efectiva quan el grau de control que se'n té s'adequa a les característiques de la situació i objectius personals a llarg termini. La desregulació emocional està relacionada amb el 75% dels trastorns mentals: És la manca de destreses necessàries (o deteriorament de les mateixes), per una intensitat excessiva de l'emoció, per la impulsivitat que li segueix o per una manca de reacció. Les investigacions recents suggereixen que la desregulació de les emocions es podria considerar en si mateixa com a motiu de diagnòstic. La investigació en l'àmbit de l'Autoregulació emocional ha portat a estudiar més un tipus de Trastorn per Estrès Postraumàtic, el trauma complex: És el trastorn que arriba a patir una persona a causa de l'acumulació de traumes al llarg de la vida (traumes duradors o repetits) i és una causa molt important de desregulació emocional. Recentment, s'ha proposat incloure el Trastorn Posttraumàtic Complex als manuals de diagnòstic dels traastorns mentals. També s'ha inclòs la investigació de l'autolesió no suïcida, que es defineix com la conducta per mitjà de la qual l'individu s'infligeix intencionadament lesions a la superfície corporal del tipus que solen produir sagnat, hematoma o dolor, sense risc vital. S'ha comprovat que el principal motiu d'aquests comportaments és reduir el malestar emocional. Els objectius de la teràpia d'Auto-regulació emocional són: Augmentar la capacitat de reconèixer les pròpies emocions; aprendre a identificar els signes fisiològics i els pensaments que s'activen en aparèixer una emoció; millorar la capacitat de diferenciar les emocions mentre són experimentades; controlar l'impuls inicial quan s'experimenten emocions d'alta intensitat; aprendre a mantenir els objectius malgrat les emocions presents, i finalment, acceptar les experiències emocionals desagradables i entendre el significat que ens envia el cervell a través d'elles. Els resultats dels estudis realitzats apunten a una millora de l'eficàcia de les teràpies cognitiu-conductuals quan s'introdueix l'Autoregulació Emocional.

Psicologia clínica i psicoteràpies