INTRODUCCIÓ

Aquí trobaràs informació sobre els problemes emocionals, les seves causes i les teràpies més eficaces per a tractar-los. És un recull d'observacions i reflexions realitzades per l'autor durant els vint-i-cinc anys d'exercici de las professió.

En la primera secció està dedicada a explicar els processos que originen els símptomes, començant pels factorns psicosocials, que són els que més ens interessa avaluar al psicòlegs, però dedicant, també, una part a fer un repàs als factors biològics i mèdics, que, en certs casos, també hi poden influir.

En la segona, s'expliquen les característiques centrals dels principals trastorns i problemes psicològics, és a dir, els símptomes i comportaments més rellevants i que millor els defineixen. Aquest capítol dedica la primera part als trastorns psicològics en adults, y la segona, als infants i adolescents.

La tercera secció està dedicada a les tres principals modalitats de tractament. S'hi expliquen les principals tècniques psicoterapèutiques (teràpies d'exposició, entrenament en assertivitat...) i psicofarmacològiques (ansiolítics, antidepressius, antipsicòtics...) que s'utilitzen en el tractament dels problemes psicològics.


http://www.PsicologiaOnline.cat




ORIGEN DELS SÍMPTOMES

Existeixen diverses escoles i models psicològics que intenten explicar com es desenvolupen els trastorns psicològics i quins són els principals factors que els determinen. En funció del model, es pot atribuir més importància a la genètica i la biologia cerebral, a l'activitat mental inconscient, als pensaments o a les relacions afectives, si bé, cada vegada més es tendeix cap a posicions integradores que incorporen les principals aportacions de les diferents teories.

En tot cas, explicar l'origen dels trastorns psicològics d'una manera científica i definitiva, encara no és possible, si bé, disposem de prou coneixements clínics per a entendre força bè els principals factors que hi intervenen. En aquesta secció, convido al lector a fer un recorregut pels processos i fenòmens psicosocials i psicobiològics que considero clau per a entendre com es desenvolupen els símptomes i trastorns psicològics tant peln que fa a les variables ambientalsen com als mecanismes cerebrals que hi intervenen.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Factors psicosocials

Els factors psicosocials són la principal causa d'estrès i per tant, de malestar emocional i símptomes psicopatològics, essent les situacions estressants més potents, les que es produeixen dins l'àmbit de les relacions afectives, bàsicament, familiars i de parella.

A continuació destaquem les principals fonts d'estrès que poden estar relacionades amb l'inici o manteniment dels símptomes i trastorns psicològics, entenent que serà la vulnerabilitat de cada persona la que determinarà si es desenvolupa, o no, un trastorn i el tipus de símptomes o trastorns que es desencadenaran.



Estrès agut i estrès crònic

De les situacions que poden produir estrès, algunes es caracteritzen per una durada curta però intensa: Són els anomenats estressors aguts, entre els que destaquen els accidents, la mort d'un familiar, patir un atracament o una agressió física o sexual, ser acomiadat de la feina, les ruptures sentimentals, sentir-se a punt de morir, patir un problema econòmic important, el diagnòstic d'una malaltia greu -pròpia o d'una persona estimada-, patir un atemptat o un atac bèl·lic, sobreviure a un desastre natural, etc. Són situacions que qüestionen bruscament la capacitat de predicció i control de qualsevol persona i per tant, que trenquen sobtadament els esquemes de seguretat de qui les pateix. La intensa càrrega emocional que acompanya aquestes experiències posa a prova la fortalesa psicològica i si la persona no té el suficient equilibri emocional en el moment de patir-les, o si ja havia patit situacions límit anteriorment, probablement desenvoluparà algun tipus de trastorn psicològic.

L'estrès crònic és el que es manté durant mesos o anys. Pot tractar-se d'un estressor agut que s'allarga en el temps o que es repeteix (malaltia, abusos sexuals, etc), però també tenir un curs insidiós i ser molt menys evident, com en el cas de les relacions disfuncionals o patològiques, l'efecte de les quals pot ser tant o més potent que molts estressors aguts. Així, si bé les relacions afectives ens proporcionen seguretat i benestar, també ens poden produir estrès, sobretot quan són relacions disfuncionals, és a dir, quan l'altre no es comporta com seria d'esperar, donada la naturalesa de la relació (un pare o mare que no proporciona afecte o protecció, una parella que no es coresponsabilitza, un amic que s'aprofita de la confiança, etc). Les frustracions reiterades que comporten aquestes relacions, sobretot si són provocades per algú de qui es depèn, poden minar profundament l'autoestima i l'equilibri emocional de qualsevol persona.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Disfuncions familiars i estrès

L'àmbit fonamental on s'estableixen els vincles i relacions afectives és la família i on es poden trobar les principals disfuncions, si bé, la majoria d'aquestes disfuncions també es poden aplicar a altres grups humans estables com empreses, associacions, partits polítics, clubs esportius, colles d'amics, etc. Entre les disfuncions més freqüents, cal destacar les següents:

Rols patològics: Lideratge rígid d'un progenitor que anul·la l'altre i que abusa del seu poder físic, econòmic, o duresa emocional, per a controlar la resta de membres de la família. Una altra disfunció és l'aliança entre un progenitor i un fill, contra el progenitor dominant, que situen aquest fill en una posició de molta tensió, acaparat pel progenitor més dèbil i enfrontat permanentment amb el dominant. Una altra, és la disfunció que porta a un fill a protegir o substituir els pares, excessivament patidors o febles, quedant-se ell sense la necessària protecció dels pares i amb l'estrès afegit d'haver d'assumir responsabilitats per les que no està preparat. L'altra disfunció en els rols, no menys potent, és la que porta al desplaçament dels problemes familiars a un dels seus membres, a qui es considera el problema, i els símptomes del qual incrementen l'actitud negativa dels altres membres de la família.

Problemes de comunicació: Existeixen nombrosos problemes de comunicació, per exemple no escoltar, fugir del tema, concretar excessivament, anar-se'n per les branques, relacionar-ho tot amb fets passats, etc.; no obstant, cal destacar dos fenòmens que, per la seva freqüència i poder destructiu, donen lloc a molts problemes psicològics: El primer es caracteritza per la tendència a donar una ordre i tot seguit, donar-ne una altra que, d'alguna manera, contradiu la primera; qui les rep no té escapatòria, doncs tant si segueix la primera com la segona, serà criticat o castigat. L'altra, es basa en la desqualificació permanent de l'interlocutor, tot atribuint-li opinions o intencions que no li corresponen, i impedint-li, sistemàticament, que acabi d'expressar el que realment vol comunicar.

Clima afectiu disfuncional: En general, són disfuncionals les famílies que utilitzen sovint l'agressivitat, els crits o el xantatge emocional (manipulació que es basa en condicionar l'amor a què l'altre faci el que se li demana, o bé, en fer-lo sentir culpable del propi patiment). Algunes famílies forcen l'acord permanent entre els seus membres, donant la impressió de no tenir problemes, quan, en realitat, el que els passa és que no els afronten, ni en parlen, i per tant, no els resolen mai. Altres famílies, es mostren permanentment hostils, discutint sempre sobre fets poc importants, tot evitant parlar mai de sentiments ni dels problemes de fons que els afecten.

Limitacions a la individuació i l'emancipació: Es tracta de famílies que viuen molt tancades en elles mateixes i no toleren que cap dels seus membres tingui idees pròpies, ni relacions afectives significatives fora del nucli familiar, sota el pretext d'hipotètiques amenaces exteriors. Quan algun membre de la família intenta emancipar-se (un fill que vol fer la seva vida o un membre de la parella que vol separar-se), la resta dels membres el pressiona fins a fer-lo desistir, essent aquest un dels moments en què molt sovint apareixen els símptomes. En l'altre extrem, trobem famílies desestructurades, o amb una estructura poc consistent, incapaces d'assumir les pròpies responsabilitats afectives i educatives, que no exerceixen cap control sobre les influències externes i que impulsen els seus membres a cercar, sovint en persones o grups problemàtics, l'afecte i suport que no troben a casa.

En funció del grau de disfunció d'una família, l'aparició de qualsevol nou estressor (problema econòmic, canvi de domicili, malaltia, mort, separació, incorporació de nous membres, etc.), pot agreujar les tensions familiars i afectar als membres més vulnerables.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Aspectes psicosocials dels símptomes

S'anomenen símptomes a les reaccions emocionals problemàtiques, o als pensaments i conductes que les acompanyen, els quals provoquen un malestar intens o perllongat en la persona, o dificulten la seva relació amb els altres. El símptoma pot originar-se en un sentiment pertorbador o socialment perillós que s'ha associat a un objecte, persona o símbol, inicialment neutres. Podríem entendre els símptomes com una mena de solució de compromís entre la pèrdua de seguretat o d'afecte, que comportaria veure la realitat tal com és, i la pèrdua d'eficàcia adaptativa que comporta veure la realitat tal com ens exigeix l?entorn social de qui depenem. El resultat és que la persona se sent intensament malament en situacions que no l?haurien de fer sentir així, i comença a comportar-se en funció del seu malestar i no de la realitat que l'envolta; els símptomes serien reaccions lògiques a percepcions aparentment il·lògiques.

Així, per exemple, una persona pot experimentar una por intensa en situacions que no impliquen cap perill real; o bé, sentir-se profundament culpable sense haver fet res incorrecte; o sentir un desig irrefrenable cap a substàncies o activitats innecessàries o perjudicials, o bé, experimentar una ràbia desproporcionada davant d'agressions menors o inexistents. En altres ocasions, pot desenvolupar símptomes somàtics, com mal de cap o d?esquena, insomni o problemes digestius, sense una causa orgànica que ho justifiqui. I en tots els casos, la persona creu el que sent i actua en conseqüència: Fuig del perill inexistent, intenta reparar un mal no produït, respon agressivament davant d'ofenses que no han tingut lloc, o se sent i actua com a malalt sense estar-ne.

Un trastorn ve definit per un conjunt de símptomes que solen presentar-se junts i que es mantenen, o repeteixen, durant un temps perllongat. Quan no reuneix tots els criteris diagnòstics s'anomena síndrome.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Factors psicobiològics

Les alteracions en la química del cervell, la predisposició genètica, els factors ambientals, les lesions cerebrals, el consum de substàncies i les malalties comunes, poden influir poderosament en l'aparició i curs d'un trastorn mental, si bé, no es coneix amb exactitud com es produeix aquesta influència.

La Psicobiologia és una disciplina integradora que reuneix els coneixements de la Neuroanatomia (estudi de l'estructura del SN), la Neuroquímica (estudi de les bases químiques de l'activitat de les neurones), la Neuroendocrinologia (estudi de les interaccions entre el SN y el SE), la Neuropatologia (estudi dels trastorns del SN), la Neurofarmacologia (estudi de l'efecte dels fàrmacs sobre el SN) i la Neurofisiologia (estudi de les funcions i activitats del SN).




Cervell i trastorn mental

Les darreres dècades han estat molt importants en l'estudi i comprensió del sistema nerviós. Aquest progrés no només ha inclós l'abordatge de fenòmens subjacents a la massa cerebral de caire neuroquímic, neurofisiològic, neuroanatòmic, citoarquitectònic, d'imatge, etc., sinó la relació d'aquests coneixements amb aspectes complexes de la conducta i el psiquisme.

Des de fa alguns anys, existeixen models explicatius prou detallats dels fenòmens de processament de la informació en el cervell i el resultat de les alteracions dels sistemes de neurotransmissors en la gènesi de les idees delirants, les experiències de desrealització i despersonalització, les al·lucinacions, les il·lusions, els trastorns de l'afecte i els trastorns d'ansietat.

No obstant, aquests models també permeten entendre les conseqüències de les alteracions estructurals i de la gènesi psicopatològica d'altres manifestacions, com en el cas de les demències, en què la lesió estructural de l'escorça prefrontal sol generar una alteració de la funció solucionadora de problemes d'aquesta àrea cerebral. L'alteració estructural pot iniciar o presentar alteracions, més enllà de les típiques de la demència, com idees delirants o al·lucinacions. En les agnòsies, hi sol haver una lesió del component perceptiu del sistema, i en les amnèsies, del component mnèsic del sistema.

Els lòbuls cerebrals estan implicats en les funcions sensitives, cognitives i motrius. Les lesions d'aquestes zones poden provocar alteracions en les funcions que regulen, per exemple, el lòbul frontal intervé en la planificació, predicció, judici i moviments complexes; el temporal, en l'aprenentatge, la memòria i l'audició; els parietals, en la imatge corporal, la percepció espacial i la tàctil; l'occipital, en la visió. Pel que fa als hemisferis, l'esquerra està especialment implicat en la lingüística, la numèrica i el pensament analític; i el dret, en les habilitats espacials complexes, la percepció de patrons i aspectes de l'execució artística i musical.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Genètica i trastorn mental

Els ràpids avenços en la identificació del genoma humà han obert una finestra al cervell. Des del coneixement del genoma el 2001 se sap que l'ADN de totes les persones és idèntic en un 99,9%. Aquesta sola diferència del 0,1% en combinació amb els factors ambientals, és el que fa únic a cada ésser humà.

Els objectius biomèdics del Projecte Genoma Humà (PGH) són caracteritzar la variabilitat genètica que existeix en la població mundial i desenvolupar la tecnologia per a permetre l'anàlisi a nivell genòmic dels individus. El genoma humà conté aproximadament uns 20.000-25.000 gens descrits. El PGH també contempla programes per afavorir el desenvolupament d'estudis genètics que puguin millorar el diagnòstic i tractament de les malalties i en definitiva la salut del ser humà. Les malalties tenen habitualment un component causal genètic i un altre ambiental. Depenent de la patologia predominarà l?un sobre l?altre, però sempre s'ha d'analitzar la interacció entre genètica i ambient.

En la història clínica del pacient, trobem dades del fenotip com informació demogràfica, signes vitals, perfils bioquímics, test de capacitats mentals i malalties concomitants. I també dades ambientals tals com hàbits nutricionals, infeccions, tabaquisme, alcoholisme, exposicions professionals, tractaments farmacològics i experiències psicosocials. No es coneixen causes genètiques directes, si bé és possible trobar en la història clínica dades d'aquest tipus relacionades amb els antecedents familiars de malaltia. S'estan realitzant grans esforços en el camp de la genètica per a poder assolir un major coneixement de les causes de les malalties, en el nostre cas psicopatològiques, i amb això poder donar a cada pacient el tractament més oportú. En aquesta línia s'estan ja realitzant en determinats pacients, estudis genètics buscant el perfil farmacològic de màxima eficàcia i amb el menor nombre d'efectes adversos. Això en un futur pròxim conduirà al desenvolupament de fàrmacs personalitzats.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Adolescència i biologia cerebral

La maduresa dels lòbuls frontals permet controlar els impulsos. Impulsos que poden anar des del gastar-me tots els diners estalviats en aquest videojoc, parlar tota la tarda pel Messenger, encara que demà tingui un examen importantíssim, o els impulsos agressius, com donar un cop de puny a un company que m'insulta. En un adult, el cervell emocional estableix connexió amb els lòbuls frontals, que decideixen que cal frenar aquest impuls, perquè està en un lloc públic i pot i s'ha de controlar.

Un adolescent, en canvi, pot fer cas al primer impuls emocional, deixar-se emportar per l'onada amigdalar i l'ira, i iniciar una baralla, donat que en casos de impactes forts, l'adolescent no respon amb una activació igual en el lòbul frontal, perquè no s'estableixen les connexions de la mateixa manera. Tot això juntament amb la revolució d'hormones sexuals que influeixen en la serotonina i en els neurotransmissors del cervell, que regulen el temperament i l'excitabilitat, fa de l'adolescència una època de màxims riscos.

El seu tegment ventral, bàsic per a la motivació i l'obtenció de recompensa, no es desenvolupa completament, no respon com el dels adults, i això explica la necessitat de l'adolescent d'obtenir la recompensa aquí i ara, d'estimular- se i acceptar riscos per obtenir el que vol, sense cap tipus d'espera. Això també explica per què els adolescents són més vulnerables a les addiccions, a ingerir alcohol, prendre drogues i practicar sexe sense protecció, ja que aquestes activitats requereixen poc esforç per obtenir una recompensa aparentment major i immediata. I en aquesta etapa delicada de maduració biològica, també poden aparèixer algunes malalties mentals en les que establir un diagnòstic precoç i un tractament eficaç, és fonamental per aconseguir una millor evolució i pronòstic. Molts trastorns mentals considerats de l'adult (esquizofrènia, ansietat, trastorn obsessiu compulsiu, depressió i abús de substàncies, entre d'altres) tenen un inici de forma brusca o insidiosa en l'edat juvenil, sovint amb presentacions clíniques diferenciades de les de l'adult.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Causes mèdiques generals de trastorns mentals

Malgrat són molt poc freqüents, existeixen certs elements de sospita de possible causa mèdica d'un trastorn mental: Inici en edat avançada i sobtat. Absència d?antecedents psiquiàtrics (personals i familiars). Alteració en funcions cognitives: memòria, llenguatge, pensament, orientació o nivell d'alerta. Presentació atípica que surt de l'esperat.

Causes mèdiques de psicosi: Tumors del SNC (primaris, metàstasis). Epilèpsia del lòbul temporal (epilèpsia motora o crisis parcials complexes). Hiper i hipotiroidisme, síndrome de Cushing. Lupus Eritematos Sistèmic (LES). Neurosífilis, infecció por VIH.

Causes mèdiques de depressió: Tumors del SNC (primaris, metàstasis), malaltia vascular cerebral. ICC, anèmia, hipotiroidisme, síndrome de Cushing, malaltia d?Addison. LES, esclerosi múltiple, apnea del son, infecció por VIH. Carcinoma pancreàtic; és un dels tumors que més s'ha vinculat amb síntomes depressius. A vegades, la carta de presentació (abans dels símptomes abdominals i digestius) és la depressió.

Causes mèdiques de mania: Tumors del SNC (primaris, metàstasis), hipertiroidisme. Síndrome de Cushing, LES, infecció por VIH.

Causes mèdiques de l'ansietat: Tumors del SNC (primaris, metàstasis), EVC, epilèpsia del lòbul temporal. ICC, embòlia pulmonar, arítmia cardíaca, anèmia, hipotiroidisme, feocromocitoma.

Causes mèdiques de demència: Tumors del SNC (primaris, metàstasis), EVC, hipotirodisime. Neurosífilis, infecció por VIH.

En tots aquests casos, és important donar suport psicològic encaminat a buscar l'adaptació del pacient a la seva malaltia, proposar conjuntament solucions a determinats problemes i a establir una relació horitzontal que promogui l'autonomia, responsabilitat i control de la persona.



http://www.PsicologiaOnline.cat




PRINCIPALS TRASTORNS PSICOLÒGICS

A continuació s'exposen les característiques dels principals trastorns i problemes psicopatològics. No es pretén donar criteris diagnòstics, sinó únicament oferir una classificació i una breu explicació que ajudi a conèixer i a identificar els símptomes i trastorns més comuns.

Cal tenir en compte que el fet que una persona presenti un trastorn o un altre, dependrà més de la seva vulnerabilitat psicològica i biològica, que del tipus d'estressors o problemes que hagi pogut patir.

Basem aquest resum en les principals classificacions internacionals per al diagnòstic dels trastorns mentals (DSM i CIE) i la dividim en dos apartats, el primer dedicat als trastorns propis dels adults i el segon, als dels infants i adolescents.



Trastorns en adults


Trastorns d'ansietat


Es considera ansietat als temors o preocupacions excessives o irracionals, acompanyades de reaccions fisiològiques com palpitacions, suor, tremolors, sensació d'ofec o manca d?aire, pressió al pit, nàusees o molèsties digestives, mareig, por, etc.

Trastorn d?ansietat generalitzada
Estat de constant preocupació i ansietat que dura més de 6 mesos i que es relaciona amb una gran diversitat de situacions quotidianes que produeixen incomoditat i angoixa, afectant el rendiment laboral o acadèmic.

Crisis d'angoixa
Els batecs del cor, la sensació d'ofec, els tremolors, la suor o el mareig, porten a experimentar una intensa sensació de pèrdua de control o, fins i tot, de mort. Es viu pendent de no tornar a patir una crisi i s'eviten les situacions que podrien desencadenar-la, sobretot llocs d'on no es pot marxar fàcilment o en els que es veu difícil rebre ajuda.

Agorafòbia
Pot ser deguda a haver patit crisis d'angoixa o ansietat de menor intensitat en situacions de les que no es pot marxar fàcilment o en que es veu difícil rebre ajuda. La persona evita aquestes situacions fins el punt de poder evitar sortir de casa o dels llocs que considera segurs i en tot cas, evita anar-hi sola.

Fòbia específica o simple
Temor desproporcionat o irracional davant d'un objecte, animal o situació, que provoquen una intensa ansietat i sovint, temor anticipatori i  conductes d'evitació. Tipus: Animals o insectes; ambientals, com tempestes, precipicis, aigua; sang o injeccions (en aquest cas, la resposta sol ser de mareig o desmai); situacionals, com volar, transports públics, conduir, ascensors, etc.

Fòbia social
La por al ridícul, a quedar malament o a mostrar-se nerviós, provoquen intenses reaccions d'angoixa en moltes situacions socials, com ara parlar en públic o fer altres activitats davant la presència d'altres persones. La persona evita aquestes situacions, fins el punt de viure pendent d'anticipar i buscar excuses per no trobar-se en situacions socials, quedant molt limitada la seva vida de relació en tots els àmbits (professional, d'amistats, de parella, etc.).

Trastorn obsessiu compulsiu (TOC)


El dubte sobre si tot està ben tancat, ordenat o net, o sobre un pensament o idea angoixant, així com la necessitat de fer alguna cosa, encara que sembli absurda, per a quedar-se una estona tranquil, dominen la vida de la persona. Els rituals poden ser accions (rentar-se les mans, repetir una conducta un nombre determinat de vegades...), o bé, pensaments repetitius en què la persona intenta tranquil·litzar-se davant d'un dubte que el turmenta.

Estrès posttraumàtic (TEPT)
Els malsons o records de l'experiència traumàtica (abusos sexuals, maltractaments, agressions, accidents, etc.), o les seqüeles en forma d'inseguretat, sobresalts, sentiments de culpa o baixa autoestima, poden mantenir-se al llarg de la vida si no es tracten. Es considera agut, si dura menys de 3 mesos, crònic, si dura més de 3 mesos, i d'inici demorat, si els símptomes s'inicien passats 6 mesos o més de l'experiència traumàtica.

Trastorn per estrès agut
Similar a l'estrès posttraumàtic, però de menor durada (entre 2 dies i 4 setmanes). Durant o després del fet traumàtic, la persona ha presentat manca de reactivitat emocional, atordiment, sensació de que la situació no és real o oblit d?algun aspecte important del trauma.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns de l'estat d'ànim


Depressió
Pot tenir diversos símptomes predominants, essent freqüents els fisiològics com la pèrdua de pes, el despertar precoç la disminució del desig sexual o el cansament, i també els psicològics com la tristesa, els sentiments de culpa, la irritabilitat, la incapacitat per a gaudir de les coses i la desesperança.

Trastorn distímic
Estat depressiu que dura 2 anys o més, que afecta el benestar i funcionament social de la persona, però que no reuneix tots els criteris de depressió.

Trastorn bipolar
Alternança d?episodis depressius i maníacs. Durant els episodis maníacs, o d?eufòria, la persona presenta sentiments de grandiositat, disminució de la necessitat de dormir, parla més de l?habitual, tendeix a pressionar als altres, se?n va d?una cosa a l?altra, es distreu fàcilment, incrementa l?activitat en general i pren decisions arriscades o esbojarrades.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns adaptatius


Estrès adaptatiu
Els símptomes emocionals es produeixen en resposta a un estressor real, però amb més intensitat de la que es consideraria normal. Es sol produir quan la suma o coincidència de problemes laborals, familiars o de salut, desborden els recursos psicològics de la persona per a fer-hi front i es produeix una reacció d'estrès, acompanyada d'estats depressius o d'ansietat. Es considera agut si dura menys de 6 mesos i crònic, si dura més.





Trastorns addictius


Malgrat els efectes perjudicials superin els positius, es manté la conducta problema i es fracassa sistemàticament en els intents d'abandonar-la. L?addicció no només es produeix en relació al consum de substàncies com el tabac, els psicofàrmacs, l'alcohol o altres drogues, sinó també a altres activitats, per exemple, apostar diners o connectar-se a Internet.

Dependència
Necessitat de realitzar la conducta addictiva cada vegada més sovint o amb més intensitat per aconseguir l?efecte desitjat, que de no incrementar-se, cada vegada produeixen un menor efecte en la persona. S'acompanya de símptomes d?abstinència, és a dir, malestar significatiu quan no es pot realitzar la conducta addictiva.

Abús
Realització de la conducta addictiva amb una intensitat, quantitat o freqüència que suposen un risc per la salut, o un perill per un mateix o pels altres, per exemple, conduir, accionar una màquina o operar, sota els efectes de l?alcohol o altres drogues, o bé, apostar tot el jornal en una partida de cartes.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns alimentaris


Sovint en la base d'aquests trastorns es troba la no acceptació del propi cos i una baixa autoestima. És freqüent que la persona pateixi simultàniament, o alternativament, dos d?aquests trastorns, per exemple, anorèxia i bulímia ?bulimarèxia- o bulímia i obesitat.

Anorèxia
Es caracteritza per una irrefrenable necessitat d'aprimar-se molt per sota d'un pes saludable, bé sigui menjant poc, o utilitzant el vòmit, els laxants o una activitat excessiva i un descans insuficient.

Bulímia
Episodis d'afartaments d?aliments en poca estona, amb sensació de pèrdua de control sobre l?acte de menjar. És relativament freqüent que la persona vomiti després dels afartaments.

Obesitat
Es considera un trastorn psicològic quan està relacionada amb uns hàbits inadequats d'alimentació, per exemple, picar fora dels àpats, menjar més quantitat del que necessita o aliments que aporten nivells alts de calories. Certs estats ansiosos o depressius poden impulsar cap a una sobrealimentació.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns psicosomàtics


La vulnerabilitat de cada persona determina l'efecte que l'estrès pot tenir sobre la salut física, per exemple, alguns trastorns digestius i intestinals, dermatològics, mal de cap, insomni, hipertensió, etc., presenten una mala evolució fins que la persona aprèn a reduir l'estrès.

Trastorn de somatització
En aquests casos, l?exploració mèdica no detecta causes orgàniques als símptomes del pacient i sovint, s?acaben atribuint a l?estrès, sense intentar descobrir ni tractar les causes psicològiques d?aquest estrès.

Insomni
El son va molt lligat als cicles circardians, és a dir als patrons biològics del nostre organisme. Així, si les hores que el cervell d?una persona aprofita més, són de 23h a 7h, no serà el mateix si dorm de 24h a 8h; tenir aquest horari desplaçat pot explicar alguns problemes del son. En altres casos, uns mals hàbits previs al son poden dificultar l?acte d?adormir-se. Les preocupacions i l?ansietat també són una causa freqüent d?insomni.

Disfuncions sexuals
Les principals disfuncions sexuals en l'home són els problemes d'erecció o impotència, l'ejaculació precoç i l'ejaculació retardada. En la dona, l'absència d'orgasme, el dolor durant el coit i la manca de desig. En el desig sexual inhibit, hi ha una disminució o absència de fantasies o desig sexuals que provoquen problemes en la persona o en la relació de parella. En l?aversió al sexe, la persona experimenta un rebuig persistent o repetit a mantenir contacte genital amb la seva parella. En el trastorn de l?excitació en la dona, no es produeix lubricació. En la disfunció erèctil ?o impotència-, no es produeix erecció, o aquesta és insuficient o dura poc. En l?anorgàsmia, no s?aconsegueix arribar a l?orgasme. En l?ejaculació precoç, aquesta es produeix abans o poc després de la penetració, en tot cas, molt abans del desitjat (i no és només degut a la novetat de la parella sexual). En la disparèunia, es produeix un dolor genital persistent o recurrent, i es pot donar tant en homes com en dones. En el vaginisme, es produeixen espasmes involuntaris del terç extern de la vagina que interfereixen en el coit.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Altres trastorns somatomorfs


Trastorn de conversió
Un o més símptomes o dèficits de les funcions motores voluntàries o sensorials suggereixen una malaltia neurològica o mèdica que és descartada mitjançant proves mèdiques. Es troben causes psicològiques associades a l?inici o empitjorament dels símptomes. Cal diferenciar-lo de la simulació, en que la persona intenta enganyar conscientment per aconseguir algun benefici.

Trastorn per dolor
El dolor es presenta com el símptoma principal, que interfereix en el benestar i la vida quotidiana de la persona, però que no es pot explicar mèdicament. Es troben causes psicològiques associades a l?inici o empitjorament dels símptomes.

Hipocondria
Por a tenir, o convicció de patir, una malaltia greu a partir de la interpretació errònia de signes fisiològics menors o sense importància. La preocupació persisteix a pesar de les exploracions i explicacions mèdiques repetides, doncs la persona sempre acaba pensant que no li han fet les proves necessàries o que el metge no li mereixia confiança.

Trastorn dismòrfic corporal
Preocupació per algun defecte imaginat de l?aspecte físic (diferent dels propis de l?anorèxia nerviosa), per exemple, forma de la cara, de les extremitats, etc.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns del control dels impulsos


Trastorn explosiu intermitent
Diversos episodis aïllats d?agressivitat desproporcionats en relació a la intensitat dels estressors psicosocials precipitants.

Cleptomania
La persona no pot controlar l?impuls de robar objectes innecessaris o sense valor econòmic.

Tricotil·lomania
La persona no pot frenar l?impuls d?arrencar-se cabells, tot experimentant una tensió creixent just abans de fer-ho o quan intenta resistir-s?hi, i sentint-se a gust després d?arrencar-se?ls. Aquesta pràctica provoca clapes visibles sense cabells.

Onicofàgia
La persona no pot evitar mossegar-se les ungles, de forma recurrent, fins el punt que pot arribar a lesionar-se els dits.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns psicòtics


Esquizofrènia
El tret característic és la pèrdua del contacte amb la realitat, essent molt freqüents en aquest trastorn les idees delirants (conviccions extravagants sobre que algú ?real o imaginari- vol fer-li mal, o el persegueix, o li dóna poders sobrenaturals, o similars) i les al·lucinacions auditives (la persona sent veus, habitualment una veu que comenta els seus pensaments i conductes). També el llenguatge desorganitzat o incomprensible durant les fases agudes. Sol iniciar-se amb un brot psicòtic que requereix un internament psiquiàtric i va seguit, amb major o menor grau, de símptomes negatius durant 6 mesos o més (aïllament social, manca d?expressió d?emocions, empobriment general de la conducta i el llenguatge, etc). La tasca del psicòleg clínic es dirigeix a la rehabilitació psicosocial integral del pacient, una vegada estabilitzat farmacològicament, i a l?assessorament a la família.

Trastorn delirant
La convicció imaginada fa referència a fets que podrien ser certs, com que la parella estigui enamorada d?algú altre, que el segueixen, que el volen enverinar, que li amaguen una malaltia, etc. Per més que se li explica o se li aporten proves en contra del seu error, la persona es manté en el deliri. Apart de les repercussions concretes del deliri, la resta d?àrees i activitats de la persona es mantenen conservades i el seu comportament no és estrany.

Trastorn psicòtic breu
Episodi o brot similar al de l?esquizofrènia, però amb una durada inferior a un mes i amb una recuperació total de l?estat previ al brot.

Trastorn psicòtic compartit
També anomenat folie à deux, és un trastorn poc freqüent en què una persona desenvolupa una idea delirant després de mantenir una relació estreta amb una altra que presentava una idea delirant prèvia i de contingut similar a l?altra, de manera que acaben compartint el deliri.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns de la personalitat


Són patrons de percebre l?entorn i d?actuar, molt arrelats en la persona, que no es consideren malaltia però que comporten limitacions importants en la relació amb els altres, en l?adaptació en molts àmbits i en el propi benestar emocional.

Trastorn paranoide de la personalitat
Desconfiança i suspicàcia general que porten a interpretar com a malintencionades les paraules i conductes dels altres, i a reaccionar amb hostilitat a la més mínima; la persona sospita de tothom, es preocupa constantment per la lleialtat dels seus, és molt rancuniós i manté freqüents i acalorades discussions.

Trastorn esquizoide de la personalitat
No desitja ni gaudeix de les relacions personals; escull sempre activitats solitàries; poc interès en mantenir relacions sexuals; no sol tenir amics íntims; es mostra indiferents a les lloances i a les crítiques, i es mostra emocionalment fred i distant.

Trastorn esquizotípic de la personalitat
La persona se sent intensament incòmode en les relacions personals, que limita a familiars de primer grau; mostra conductes extravagants, un llenguatge estrany i una marcada ansietat social, més associada a temors paranoides que a una imatge pobre d?ella mateixa.

Trastorn antisocial de la personalitat
Patró general de menyspreu i violació dels drets dels altres, com a mínim des dels 15 anys, que el porten a enganyar, manipular, ferir i maltractar en benefici propi o per plaer, i a posar en perill la pròpia seguretat i la dels altres. Emocionalment dur, no experimenta remordiments, és impulsiu i incapaç de planificar el futur; sempre es justifica i dóna la culpa als altres.

Trastorn límit de la personalitat (TLP)
Els sentiments de buidor, la inestabilitat emocional i unes relacions afectives especialment conflictives, que van de la dependència al rebuig extrems, acompanyats d'una molt baixa autoestima i períodes de depressió, defineixen la vida d'aquestes persones.

Trastorn histriònic de la personalitat
Emotivitat excessiva i cerca constant d?atenció, acompanyades de comportament teatral, seductor o provocador. No suporta les situacions en que no pot ser el centre d?atenció. Viu molt malament les crítiques i el rebuig. Estableix relacions superficials, si bé, tendeix a considerar-les més íntimes del que són.

Trastorn narcisista de la personalitat
Es creu especial i únic, amb més drets que els altres; necessita ser admirat i mostra una marcada manca d'empatia; sol estar preocupat per fantasies d'èxit il·limitat; només li interessa relacionar-se amb persones importants; és pretensiós; tendeix a explotar els altres en benefici propi; sovint es comporta de manera arrogant.

Trastorn de la personalitat per evitació
Se sent inferior als altres, és molt sensible a les crítiques i evita la majoria de situacions socials per temor a ser rebutjat, criticat o ridiculitzat.

Trastorn de la personalitat per dependència
Necessita que s'ocupin d'ell, es mostra sumís en les relacions personals; no suporta la soledat i està sempre preocupat perquè no l'abandonin. Cerca consell i reafirmació en totes les seves decisions, fins i tot en qüestions quotidianes, i intenta que altres assumeixin les seves responsabilitats. Quan acaba una relació important, busca urgentment algú que el protegeixi.

Trastorn obsessiu compulsiu de la personalitat
Preocupat excessivament per l'ordre, el perfeccionisme i per tenir-ho tot controlat; es mostra rígid i tossut en els seus plantejaments i poc espontani en les seves relacions personals. L'excés d'escrupolositat li impedeix acabar moltes de les coses que es proposa. Intolerant; tot s'ha de fer exactament a la seva manera. Només dedica el temps a activitats productives en detriment del lleure i les amistats.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Altres problemes en adults


Malaltia d'un familiar
Moltes persones que conviuen amb un familiar malalt, sobretot si n'han de tenir cura, poden acabar desenvolupant una síndrome de desgast emocional amb símptomes d'ansietat o depressió, essent especialment freqüent entre familiars de pacients amb trastorns depressius, obsessius, d'angoixa o que pateixen altres problemes mentals que afecten directament la vida familiar.

Problemes de relació entre pares i fills
Les relacions afectives amb familiars sempre tenen una especial incidència en el benestar emocional de les persones. Quan la relació amb un fill esdevé problemàtica, les repercussions psicològiques poden ser importants. Així, per exemple, quan els pares se senten desbordats per la conducta d'un fill i ja no saben què més fer, és fàcil que caiguin en l'error de posar-se a la defensiva i acusin al fill del problema, entrant en una escalada de tensions i enfrontaments molt dolorosos que impossibilita la solució del problema.

Problemes de parella
Una relació de parella madura i sana només pot ser construïda per dues persones que han decidit lliurement de compartir la vida (lliurement significa que ambdues tenen capacitat de funcionar bé soles) i que han construït una relació basada en el respecte mutu, la confiança, l'afecte i la corresponsabilitat; capaces de prendre decisions que inclouen les necessitats i preferències d?ambdós membres de la parella, i d?afrontar els conflictes de forma solidària.
Quan no es compleix alguna d'aquestes condicions, és probable que la relació esdevingui problemàtica i insatisfactòria per un o, més habitualment, per ambdós membres de la parella. A la pràctica, la majoria de parelles no reuneixen aquestes condicions i han de fer front a nombrosos conflictes amb més o menys habilitat i fortuna, essent moltes les que, passats uns anys de convivència i frustracions, decideixen separar-se.
Així, per exemple, en persones immadures o amb baixa autoestima, la relació de parella esdevé una solució a les pròpies mancances: Es coneix algú que proporciona la seguretat o afecte que un mateix no és capaç de donar-se, iniciant-se una relació que no es basa en la llibertat, sinó en la dependència (com en la relació originària amb els pares); i necessàriament, l?altre membre de la parella és algú que no confia en les seves pròpies qualitats i que només se sent segur si el necessiten, tot desenvolupant actituds possessives i agressives, sobretot quan sent que l?altre ja no el necessita tant.
Algunes dificultats freqüents amb què es troben les parelles són el repartiment de les tasques domèstiques, les disfuncions sexuals (veure Trastorns Sexuals), una relació problemàtica amb les famílies d'origen, desacords en l?educació dels fills (veure), superar una infidelitat, afrontar un procés de separació o divorci, etc.

Víctimes d'abús físic
En aquest cas el problema és haver patit abús físic en forma de cops o pallisses, per part d'un altre adult, i els efectes psicològics sobre l'agredit. Habitualment es produeix dins l'àmbit familiar i quan la víctima és un adult, sol ser la parella o un ancià.

Víctimes d'abús sexual
Quan un adult pateix abusos, coaccions o violacions, apart del patiment immediat, amb molta freqüència acabarà desenvolupant algun trastorn psicològic.

Dol
La reacció normal davant la pèrdua d'una persona estimada és similar a una depressió, que no sol requerir tractament i que segueix el següent curs: D'entrada, es pot tenir una reacció de negació (no acabar-se de creure que s'ha mort), després, de ràbia (contra el destí, contra els metges, contra Déu...) o de culpa (ràbia contra un mateix pel que ha fet o pel que no ha fet), depressió (quan s'identifica tot el que suposa la pèrdua de la persona que ha mort) i finalment, l'acceptació, quan s'aconsegueix integrar aquesta experiència dolorosa en la pròpia biografia i seguir endavant amb la resta de projecte vitals. En funció de les circumstàncies i estat psicològic previs de la persona que pateix la pèrdua d'un ésser estimat, podrà desenvolupar, o no, algun trastorn o dol complicat, que es caracteritza per la incapacitat d'integrar la pèrdua i per l'estancament en alguna fase prèvia.

Problema laboral
L'estrès que es pot arribar a generar per un problema a la feina, sobretot quan té a veure amb la relació amb els companys o els caps, pot requerir atenció psicològica encaminada a reduir les reaccions ansioses o depressives i a trobar alternatives més eficaces per afrontar el problema.

Problema d'identitat
La persona presenta una incertesa en relació a algun dels aspectes bàsics que configuren la seva identitat, per exemple, l'orientació sexual, professional, els valors, etc.

Dependència emocional
La falsa convicció de què sola no se'n sortiria, porta a la persona a dedicar tota la seva energia a evitar el trencament de la relació, fins el punt de renunciar a les pròpies necessitats i arribar a suportar humiliacions i maltractaments psicològics.

Timidesa
Si bé les reaccions d'angoixa no solen ser tan intenses com en la fòbia social, per contra, afecten la majoria de situacions socials. La inseguretat i la necessitat de passar desapercebut limiten la capacitat d'iniciar i mantenir noves relacions en tots els àmbits.

Baixa autoestima
Les causes poden ser diverses, bàsicament, haver-se sentit maltractat o infravalorat. La persona és excessivament crítica amb ella mateixa, no es reconeix el dret a gaudir ni a descansar i tendeix a establir relacions amb persones que no la respecten.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Els trastorns en infants i adolescents


En el cas dels infants, la majoria de consultes estan relacionades amb adquisició d'hàbits o amb conductes negativistes i incompliment de normes a casa o a l'escola. En els darrers anys, l'àmplia difusió dels trastorns per hiperactivitat i dèficit d'atenció ha provocat un notable increment de consultes de casos que no presenten tals trastorns ni requereixen cap tractament farmacològic, sinó únicament pautes adequades per a reforçar la capacitat de romandre quiet i de mantenir l'atenció i la concentració durant períodes de temps més llargs. Cal no confondre, doncs, la prevenció amb la dramatització de problemes menors, que pot acabar convertint-los en problemes realment importants. I tampoc confondre les pròpies dificultats com a pares i educadors, amb suposats trastorns dels fills.
La intervenció per a resoldre la majoria de trastorns i problemes en infants, es basa en l'orientació als pares per tal que puguin entendre perquè l'infant es comporta com ho fa, identificar millor les necessitats del fill o filla, i així poder modificar les estratègies educatives errònies i recuperar l'autoritat i tranquil·litat necessàries perquè el fill se senti segur i adquireixi els aprenentatges i comportaments desitjats.

L'adolescent adquireix una autonomia intel·lectual i afectiva respecte de la família que el fa molt menys dependent que l'infant i més capaç de veure les incongruències i injustícies que l'envolten. El desconcert i la necessitat de diferenciar-se dels pares i del món adult que no acaba d?entendre ni acceptar, provoquen en l?adolescent reaccions airades i imprevisibles, que requereixen molta paciència i afecte per part dels pares.
Alguns adolescents, incapaços d'afrontar tantes realitats inquietants, intenten evadir-se'n, bé sigui a través del consum d'alcohol o altres drogues, la integració en grups més o menys radicals, etc. Altres, s'aferren als pares i segueixen fidelment el camí que aquests els marquen, i eviten iniciar el necessari procés d'individuació que els ha de permetre elaborar un criteri i un projecte de vida propis i arribar a madurar com adults.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns del son


Malsons
Despertars repetits provocats per somnis extremadament terrorífics o angoixants que deixen records molt clars i que solen estar relacionats amb amenaces a la pròpia supervivència, seguretat o autoestima. En despertar-se, recupera ràpidament l?orientació i la consciència.

Terrors nocturns
Despertars bruscos, que s?inicien amb un crit d'angoixa; no es tranquil·litza malgrat se l'intenti calmar; durant l'episodi, mostra por i signes fisiològics d'ansietat, com sudoració, taquicàrdia, etc. Existeix amnèsia de l'episodi, és a dir, que no recorda res relacionat amb el que li ha passat durant la nit.

Insomni
La por a estar sol o a les fosques porta a molts infants a buscar la proximitat dels pares; a vegades, poden demanar que es miri sota el llit o dins l'armari, però habitualment, no ho expressen directament, sinó que diuen que tenen mal de panxa, set, pipí, etc. Si els pares es limiten a acudir a les demandes del fill i a calmar aquesta por, per exemple, quedant-se amb l'infant fins que s'adorm o fent-li una estona de companyia, el nen no aprèn a gestionar aquesta por, no descobreix que no passa res, sinó que aprèn a cridar els pares al menor signe de por (i no els deixa dormir).



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns de la conducta alimentària


Pica
Menjar substàncies no nutritives, com cabells, sorra, objectes de plàstic, etc.

Trastorn de rumiació
L?aliment és tornat a la boca i tornat a mastegar repetidament.

Trastorn de la ingesta alimentària
Dificultat persistent per a menjar adequadament, amb incapacitat per a augmentar de pes o amb pèrdues de pes.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns de l'eliminació


Encopresi
Evacuació repetida en llocs inapropiats en nens de més de 4 anys, per exemple, a la roba o a terra, al menys una vegada al mes, sigui de forma intencionada o involuntària.

Enuresi
Fer-se el pipí a sobre o al llit en nens de més de 5 anys, al menys 2 vegades per setmana. Sovint el nen viu amb angoixa la possibilitat de tornar-se a fer pipí, fet que encara augmenta les possibilitats que li torni a passar.







Comportaments pertorbadors


Hiperactivitat
Patró de comportament caracteritzat per una incapacitat per a romandre quiet, per exemple, mou excessivament les mans o els peus, es belluga al seient, s?aixeca quan caldria romandre assegut, corre o salta quan no toca, va accelerat, parla massa i es mostra impulsiu, responent abans que s?acabi la pregunta, saltant-se el torn o interrompent als altres.

Dèficit d'atenció
Sovint no està atent als detalls, comet errors o es descuida de les coses, sembla que no escolta quan se li parla, no li agraden les activitats que requereixen concentració sostinguda, perd objectes i es distreu fàcilment amb qualsevol casa.

Trastorn dissocial
Conducta marcada per la violació de les normes i els drets dels altres, per exemple, agredir a persones o animals, destruir propietats d?altres, robar, escapar-se de casa a la nit, etc.

Trastorn negativista desafiant
Comportament negativista, hostil i desafiant, freqüents rabietes, discussions i actituds desafiants amb els adults, molestar intencionadament, acusar als altres dels propis errors, es mostra ressentit i s?empipa fàcilment i es mostra rancuniós i venjatiu.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Trastorns de l'aprenentatge i la comunicació


Trastorn de la lectura, càlcul o escriptura
Presenta un rendiment anormalment baix en comprensió lectora, el càlcul o l'escriptura, tenint en compte la seva edat, escolaritat i coeficient intel·lectual.

Trastorn del llenguatge expressiu
Presenta un llenguatge molt limitat, comet errors en els temps verbals o experimenta dificultats en la memorització de paraules o construcció de frases complexes.

Trastorn fonològic
Incapacitat per a pronunciar correctament els sons propis de la seva llengua, substitució d?un so per un altre o omissió de sons com les consonants finals.

Tartamudeig
Alteració de la fluïdesa de la parla que es sol caracteritzar per repeticions de sons i síl·labes, prolongacions de sons, pauses dins les paraules, bloquejos, silencis o tensió física en la pronúncia.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Problemes psicomotrius


Trastorn de la coordinació
El rendiment en activitats quotidianes que requereixen coordinació motora és sensiblement inferior a l?esperat per l'edat i nivell d'intel·ligència, per exemple, al gatejar, caminar, en caure-li objectes de les mans, o en mostrar-se maldestre en activitats esportives bàsiques.

Trastorn de la Tourette
Tics motors o vocals que apareixen diverses vegades al dia, durant més d'un any i sense períodes de més de 3 mesos lliures de tics (un tic és una vocalització o moviment sobtat, ràpid, recurrent, no rítmic i involuntari).





Trastorns del desenvolupament


Autisme
Patró de conductes anormals que afecta la interacció social (absència de contacte ocular, expressió facial i gesticulació inadequades, manca d'interès social i d'empatia), el llenguatge (retard o absència de la parla o incapacitat per a mantenir una conversa, absència de joc realista o imitatiu) i la conducta en general, mantenint-se la persona preocupada o absorta en activitats o moviments repetitius i improductius, o en parts d'objectes.

Trastorn de Rett
Després d'un desenvolupament normal durant els 5 primers mesos de vida, es desaccelera el creixement cranial i comença a perdre habilitats motores ja adquirides, presenta  mala coordinació de la marxa o dels moviments del tronc i una afectació greu del llenguatge.

Trastorn d?Asperger
Alteració qualitativa de les relacions socials, de característiques similars a l'autisme, però sense afectació del llenguatge.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Altres problemes en infants i adolescents


Angoixa de separació
Ansietat excessiva o inapropiada per la separació de la llar o de les persones amb qui està vinculat, que es caracteritza per un marcat malestar quan s'ha de produir una separació, preocupació excessiva perquè les persones de qui depèn no prenguin mal, es perdin o siguin segrestats, resistència a anar a l'escola o a qualsevol lloc per por de la separació, por a estar sol o a dormir sense tenir a prop una persona amb qui estigui vinculat, malsons amb temàtica de separació i queixes sistemàtiques de mal de panxa, nàusees o vòmits, quan es produeix o s'anticipa una separació.

Mutisme selectiu
Incapacitat persistent per parlar en certes situacions socials en les que s'espera que parli, per exemple, a l?escola, malgrat és capaç de parlar en altres situacions.

Problemes amb els pares
En aquest cas, el motiu de consulta és la relació dels pares amb el nen o adolescent, degut a que és excessivament freda, punitiva o incongruent.

Problemes entre germans
La gelosia entre germans és un fenomen corrent, fins i tot necessari per a assumir que cal compartir els pares amb els germans, sobretot quan són de menor edat. No obstant, diverses circumstàncies poden fer que aquest procés esdevingui un problema important i que calgui ajuda professional. Habitualment n?hi haurà prou amb orientar els pares perquè revisin i modifiquin alguns aspectes de la relació amb els fills i les seves respostes davant del problema.

Abús físic del nen
Quan un infant és víctima de maltractaments físics, molt probablement desenvoluparà problemes psicològics o d'autoestima, degut a la seva indefensió física i psicològica i a la seva immaduresa per a gestionar la situació.

Abús sexual del nen
Els efectes d'estar patint abusos sexuals es manifesten de formes molt diverses, des d'un retraïment general, agressivitat contra altres nens o objectes, pors, empitjorament del rendiment a l?escola, jocs de contingut sexual amb altres nens, etc. Psicològicament, són especialment destructives les situacions en què els abusos va acompanyats d?agressivitat o amenaces. És habitual que la persona arrossegui seqüeles en l'etapa adulta, bé sigui relacionades amb la seva conducta sexual, o en forma de depressió, angoixa, problemes greus d?autoestima, abús de substàncies o altres trastorns.

Negligència de l'infant
A vegades l'estrès psicològic prové de la desatenció, per exemple, no seguir uns mínims horaris, deixar-lo amb persones inadequades, no dedicar-li temps, no donar-li afecte, delegar-li responsabilitats per les que encara no està preparat, etc.

Dol
Quan un infant o adolescent perd una persona a la que estava fortament vinculat, el seu esquema de seguretat es pot veure seriosament afectat i necessita un suport i un acompanyament importants per ajudar-lo a superar la pèrdua i seguir el seu desenvolupament psicològic amb el màxim de normalitat, i que aquesta pèrdua no es converteixi en l'inici d'un trastorn psicològic.

Problema acadèmic
La manca d'hàbits d'estudi, el rebuig de certes assignatures o professors, o conflictes amb els companys d'estudis, poden provocar o mantenir un rendiment acadèmic baix i culminar en fracàs escolar, perdent així la possibilitat d'estudiar més enllà de l'ensenyament obligatori, limitant greument les perspectives professionals i d'adquisició de coneixement.

Adaptació a canvis vitals
Tot canvi implica un estrès adaptatiu més o menys intens: La separació dels pares, canviar de ciutat, que un altre familiar vingui a viure a casa o que marxi, problemes econòmics o de salut d'un membre de la família, etc., poden donar lloc a símptomes ansiosos o depressius si l'infant o jove es veu massa afectat pel canvi.



http://www.PsicologiaOnline.cat




MODALITATS DE TRACTAMENT

La psicoteràpia utilitza tècniques psicològiques per a tractar els trastorns psicològics i els problemes emocionals i de relació. També, de forma complementària, en la rehabilitació de pacients amb trastorns greus i l'orientació a les seves famílies.

La farmacoteràpia representa l'eina més potent de la Psiquiatria a l'hora de tractar els trastorns mentals. Els psicofàrmacs són essencials en per a tractar l'esquizofrènia, el trastorn bipolar, la depressió major i altres trastorns que impedeixen afrontar les exigències de la vida quotidiana.

La teràpia combinada és la utilització conjunta d'ambdós tractaments. És el tractament recomanat en el trastorn d'angoixa, la depressió i el trastorn obsessiu compulsiu, entre d'altres, si bé, en alguns casos, pot ser suficient amb la psicoteràpia o la farmacoteràpia.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Psicoteràpia

La psicoteràpia, com el seu nom indica, és l'aplicació de tècniques psicològiques amb finalitats terapèutiques. La Psicopatologia estableix la classificació i característiques dels quadres clínics (símptomes, síndromes i trastorns), el seu origen, la seva manifestació i el seu desenvolupament i inclou les alteracions de l'atenció, la percepció, la memòria, el pensament, el llenguatge, la motivació, les emocions i les relacions afectives.

Psicologia clínica

La Psicologia Clínica és la branca de la psicologia que estudia i tracta les conductes patològiques o desadaptatives, per tant, tots aquells problemes emocionals, conductuals, psicosomàtics o de relació amb els altres, que interfereixen en la vida familiar, laboral o social, o que impedeixen el benestar de la persona.

Des del 1998, la Psicologia Clínica és una especialitat sanitària, com la Neurologia o la Psiquiatria, que té per objectiu el diagnòstic i tractament dels trastorns psicològics. Aquesta Especialitat s?obté després de tres anys de formació com a PIR (psicòleg intern resident) en diversos hospitals i centres de salut mental. Per accedir-hi cal disposar del Títol de Llicenciat en Psicologia i superar una prova d'accés molt restrictiva (menys de 100 places l'any repartides a tot l'Estat Espanyol). El títol d'Especialista en Psicologia Clínica també s'ha reconegut als psicòlegs que han pogut acreditar una formació homologable a la dels PIR.

Però, malgrat la Psicologia Clínica ha experimentat un notable creixement, sobretot en les darreres dècades, tant pel que fa al nombre de professionals, com de persones que utilitzen els seus serveis, encara segueix essent una professió poc coneguda per molta gent.

Hi ha diversos factors que contribueixen a aquest desconeixement: D'entrada, el pudor que encara envolta el patiment emocional i els problemes psicològics en general. Si tenim en compte que la implantació social de qualsevol empresa o servei professional, es basa en que la gent que els utilitza en parli bé, veiem que el silenci amb què moltes persones viuen aquests problemes, limita notablement la comunicació entre les persones que s'han beneficiat d'una teràpia i les que pateixen algun problema psicològic.

No obstant, les consultes al psicòleg clínic són cada vegada més habituals. La majoria estan relacionades amb símptomes ansiosos i depressius, i amb conflictes o frustracions en l'àmbit de les relacions afectives.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Introducció a la psicoteràpia

La psicoteràpia és el procés de superació de símptomes i trastorns psicològics a través d'un treball de cooperació entre el psicòleg clínic i la persona que segueix la teràpia. S'inicia amb el procés d'avaluació i diagnòstic del problema que ha motivat la consulta a partir de l'exploració dels símptomes i estressors actuals i els antecedents psicològics i familiars (i si cal, amb la utilització complementària de tests psicològics). Una vegada identificat el procés psicològic que provoca o manté els símptomes, s'estableixen els objectius i estratègies terapèutics.

En general, les teràpies psicològiques actuals tendeixen a prioritzar, cada vegada més, l'enfortiment psicològic, és a dir, la capacitat per a afrontar i tolerar el dolor físic i emocional, i per tant, la inseguretat, en comptes de pretendre anular tota font de malestar; actitud que, en les darreres dècades, ha generat en la nostra societat una incapacitat creixent per a tolerar els patiments inherents a la vida mateixa, i un abús de medicaments.

La teràpia individual és la més habitual amb adults i es duu a terme amb la persona que presenta els símptomes i que vol conèixer i modificar-ne les causes, per tal de superar els símptomes i el patiment que li comporten. La teràpia de parella té per objectiu millorar la relació i l'ajust mutu entre els seus membres, a través de modificar els aspectes problemàtics de la relació i potenciar els positius (comunicació, presa de decisions, solució de problemes, sexualitat, expressió de sentiments positius i negatius, etc.). La teràpia familiar es realitza amb tots o part del grup familiar i s'utilitza quan cal modificar el rol i funcions dins la família, per la seva influència en el trastorn d'un dels seus membres. La teràpia de grup s'utilitza per a tractar conjuntament els problemes de vàries persones que pateixen el mateix trastorn.

Pel que fa a les tècniques, de les nombroses que s'utilitzen, en destaquem dues d'especialment potents i eficaces, aplicables a trastorns i problemes psicològics aparentment molt diferents: les tècniques d'exposició i l'entrenament en assertivitat.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Psicodiagnòstic

Exploració de símptomes i estressors

La informació que ha de permetre arribar al diagnòstic psicopatològic i a l'estratègia terapèutica corresponent, ha d?incloure necessàriament:
Els símptomes psicopatològics i conductes desadaptatives actuals: Tant els egodistònics (que la persona viu com a problema), probablement motiu de consulta, com els egosintònics (viscuts com a positius) que pugui detectar el clínic. La naturalesa dels símptomes ja ens donarà una primera pista sobre l'emoció dolorosa predominant, les conductes d'evitació apreses, etc.
Els canvis i situacions estressants recents en la vida del pacient: Cal tenir clar que la importància relativa d?aquests canvis està en funció de les característiques i història personal del pacient i no tant de la percepció social que generalment tenim dels mateixos. Concretament cal fer especial atenció a: a) Possibles situacions de retraumatització, quan la vivència actual o recent del pacient té relació amb una situació traumàtica patida anteriorment, especialment si fou en època d?immaduresa emocional, és a dir durant la infantesa. L'experiència actual pot reactivar la vivència traumàtica i els sentiments que l'acompanyaren. b) Relacions actuals que puguin ser igual de disfuncionals que les originàries; per exemple quan la relació amb la parella, un cap, els fills, o altres persones rellevants, presenta el mateix tipus de disfunció que la generada, en el seu moment, pels pares o cuidadors. També aquí es pot produir una re-exposició, que pot seguir essent sensibilitzadora si s'imposen les conductes d'evitació. c) Informació nova que aporta evidències de la desprotecció passada, viscuda durant la infantesa; aquesta informació pot ser rebuda, per exemple, de familiars, coneguts o bé, durant l'exploració clínica del passat del pacient. d) Descobrir que la pròpia forma habitual de pensar o actuar, ja no són adaptatius davant les noves necessitats individuals o les exigències actuals de l'entorn.



Exploració del grau de dependència

El grau de dependència actual del pacient ens informa de la manca objectiva de llibertat del pacient, és a dir, en quina mesura es troba en mans d'altres; per tant, quines relacions manté en les quals és probable que no tingui plena capacitat per a percebre els sentiments d'aquestes persones cap a ell i d'ell cap a aquestes persones.

Cal avaluar les possibles dependències en els àmbits econòmic i psicològic, i si fos el cas, en el mèdic.

Pel que fa a la dependència econòmica, cal conèixer si té o no ingressos propis; si treballa pels pares, la parella o altres familiars; si és empresari o autònom, amb socis o sense, i en tal cas, si té la clientela diversificada o depèn d'un o pocs clients; si és funcionari; si és treballador i quin tipus de contracte té. Relacionat amb els ingressos potencials, també pot ser útil saber quines titulacions i coneixements té del seu ofici o professió; també la seva capacitat de treball i d'adaptació a diferents tipus de feines.

Quant a l'habitatge, si la propietat és compartida, si és dels pares o d'altres familiars; si és de lloguer, qui assumeix les despeses; si manté un nivell de vida per sobre les pròpies possibilitats i qui li eixuga els deutes; etc.

En relació a la dependència psicològica, cal explorar si necessita d'algú per a prendre decisions personals, si no és capaç d'estar sol, si pesa més l'acceptació per part dels altres que el propi criteri, etc. L'existència de relacions disfuncionals també sol ser indicadora de dependència psicològica. En definitiva, cal avaluar els possibles dèficits assertius del pacient.

També caldrà tenir en compte si hi ha dependència mèdica, és a dir, si degut a una discapacitat o malaltia, física o mental, el pacient es veu obligat a dependre de persones del seu entorn en la seva vida quotidiana.



Exploració de la personalitat

En l'exploració de la personalitat, cal avaluar diversos aspectes importants per a completar el psicodiagnòstic i elaborar el pla terapèutic:

Els sentiments intolerats, que són aquells que el pacient intenta evitar com sigui. Sovint responen a la pregunta Què és el que vostè no suporta? Habitualment, la resposta no és directa ni immediata, però aquesta pregunta sol ser un bon camí per arribar-hi. També hi podem accedir a partir els símptomes actuals, tot ajudant al pacient a identificar el tipus d?angoixa o sentiment que hi ha darrera dels moments de màxim patiment emocional.

Els patrons de relació disfuncionals: A partir de conèixer les característiques de les principals relacions actuals del pacient, podrem saber el grau de disfuncionalitat d'aquestes relacions i els principals dèficits assertius corresponents. Per tant, seran d?especial interès la relació amb la família d?origen (directament amb els pares o indirectament, a través de la relació amb els germans o altres membres significatius de la família extensa), la relació amb la parella, amb els fills, amb els caps i companys de feina, amb els amics, i amb altres persones rellevants de l'entorn del pacient. Tenint en compte que tota relació disfuncional implica un dèficit, l'existència de tals disfuncions, fa recomanable l'entrenament en assertivitat.

Els trets desadaptatius de la personalitat: Apart dels trets que ja es posen en evidència durant les entrevistes de diagnòstic, pot ser recomanable utilitzar un test de personalitat per tal de veure destacats aquells trets més característics del pacient i obtenir un perfil que faciliti entendre millor la seva dinàmica psicològica. En general, es pot dir que tot tret de personalitat que destaqui sobre la mitjana de la població, més enllà de representar una estratègia adaptativa de l'individu durant la infantesa i l'adolescència, també implica alguna limitació en el moment actual, és a dir, que comporta algun problema adaptatiu i patiment; sempre, és clar, en funció de les exigències actuals de l'entorn.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Tècniques d'exposició

L'exposició s'ha mostrat una eina psicoterapèutica molt potent que s'utilitza principalment en els trastorns d'ansietat, per exemple, les fòbies, les crisis d'angoixa, els trastorns obsessius, l'ansietat generalitzada i la personalitat evitativa, i que serveix per a reduir o eliminar les reaccions emocionals desproporcionades i les conductes desadaptatives que la persona realitza degut a aquestes reaccions. Si bé, també s'utilitza amb altres tipus d'emocions, com la ràbia, quan el problema és l'agressivitat, o el desig, en el cas dels trastorns addictius.

La seva base és l'habituació del sistema nerviós a l'exposició repetida a un estímul o situació, procés que redueix progressivament la intensitat de la resposta cerebral.

En la teràpia, una vegada s'han identificat les situacions que provoquen la resposta patològica d'ansietat, s'anima a la persona a exposar-se voluntàriament a aquestes situacions, començant habitualment per les que provoquen reaccions menys intenses. El pacient s'exposa als estímuls i situacions evitats, sense fugir-ne, ni física ni mentalment, i espera fins que l'ansietat disminueix fins a nivells tolerables.

La conducta d'evitació pot ser a situacions o objectes (llocs plens de gent, espais tancats, alçades, animals, brutícia, etc.), a determinades respostes fisiològiques o signes d'ansietat (batecs del cor, mareig, sensació d'ofec, tremolor, etc.) i en tal cas, pot ser útil dedicar algunes sessions a l'exposició als signes d'ansietat (fora de les situacions fòbiques), per tal de millorar la capacitat d'afrontament; per exemple, exposant-se a la por al mareig, a través d'un exercici de donar voltes sobre ell mateix, o a què el cor s'acceleri massa, pujant escales de pressa.

És essencial que el terapeuta tingui la convicció de què el pacient podrà aguantar l'angoixa i es produirà la desitjada exposició habituadora, doncs en cas contrari, si el pacient fuig de la situació quan l'ansietat és intensa, es produirà una exposició sensibilitzadora; és a dir, un increment de la resposta d'ansietat quan es torni a trobar en aquesta situació.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Entrenament en assertivitat

L'assertivitat és la capacitat d'expressar els sentiments i opinions i d'exercir els propis drets, respectant els dels altres; inclou, la capacitat de dir No, d'expressar sentiments positius i negatius i de demanar ajuda. És la base de la confiança en un mateix i de l'autoestima, i en bona mesura, de la salut mental d'una persona. Els contraris de l'assertivitat serien, en un extrem, la passivitat i la submissió, i en l'altre, l'agressivitat.

Les persones passives o sumisses temen la reacció negativa en l'altre, que s'enfadi o s'angoixi, per tant, a provocar el rebuig o distanciament afectiu de l'altre. En el dèficit assertiu, tenen un paper central els sentiments de culpa. Són falsos sentiments de culpa en la mesura que no són producte d'haver actuat malament, sinó causats per la reacció negativa de l'altre (podem sentir-nos culpables quan l'altre reacciona malament, tant si té raó com si no en té, sobretot si, prèviament, ens ha pressionat psicològicament, per exemple, a través de xantatge emocional). Per tant, l'entrenament en assertivitat és també una teràpia d'exposició on l'ansietat o culpa serien les reaccions emocionals desproporcionades o absurdes, i les conductes d'evitació, deixar d'exercir els propis drets i fer el que l'altre vol.

La teràpia es basa en l'exposició a les reaccions negatives de l'altre i als falsos sentiments de culpa; i l'objectiu és que la persona actuï de forma assertiva en totes les situacions, se senti bé per fer-ho i estableixi relacions satisfacòries amb els altres. Sovint, quan la persona aprèn a comportar-se de forma assertiva, els símptomes ansiosos o depressius que patia, milloren notablement; i això degut a què el dilema entre les pròpies necessitats i les demandes socials, és l'origen de molts símptomes i trastorns psicològics.

Quan el dèficit assertiu està relacionat amb l'excés d'agressivitat i el rebuig que aquest provoca en els altres, l'entrenament es dirigeix a millorar la capacitat d'empatia i a introduir formes no agressives per a resoldre les situacions socials problemàtiques.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Prevenció de recaigudes

En certs casos, el problema està relacionat amb la realització d'accions que comporten perjudicis a l'afectat o a les persones del seu entorn. És el cas de l'abús o dependència del tabac, l'alcohol o altres drogues, de reaccions agressives, d'ingesta d'aliments, d'apostar diners, de contractar serveis sexuals, o de qualsevol altra conducta que la persona sap que no li convé realitzar, però que no pot refrenar degut a un fort impuls per a realitzar-la, sobretot davant d'estímuls que li activen aquesta necessitat, en situacions d'alteració emocional i molt especialment quan coincideixen aquests dos elements.

En general, les persones amb aquests tipus de problemes, desenvolupen el que s'anomena cadenes de conductes, que durant molt de temps poden portar a prendre decisions aparentment irrellevants, equivocades, que culminen en una situació d'alt risc, en la que és molt difícil no recaure en la conducta problema.

Per exemple, una persona addicte a l'alcohol, que està intentant deixar-ho, pot minimitzar la importància d'aturar-se a saludar uns coneguts al bar, tornant de la feina; o un addicte a la cocaïna, que porta un temps abstinent, pot treure importància al fet d'escoltar cert tipus de música un divendres a la nit, de portar més diners a la cartera dels que necessita, o a passar per un carrer on viu un venedor de droga (aquesta seria una cadena de conductes que portarien a molts addictes a la recaiguda). I si, com hem dit, la persona està empipada, nerviosa o eufòrica, la intensitat del desig de consumir i els pensaments autojustificadors, seran molt més intensos i difícils d'aturar.

La prevenció de recaigudes és un conjunt de tècniques que van dirigides a identificar les situacions associades a l'aparició de l'impuls irrefrenable (situacions i estímuls que són diferents per a cada persona) i a evitar-les o modificar-les. També a aprendre a gestionar i tolerar les emocions negatives que la persona experimenta en aquestes situacions.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Farmacoteràpia

La Psicofarmacologia és una ciència relativament recent, es va iniciar a principis del segle XX amb els barbitúrics i d?altres substàncies, però és en la dècada dels anys 50 quan es provoca una veritable revolució científica en descobrir-se el 1949 els efectes estabilitzadors de l'ànim del liti. Posteriorment, la clorpromazina (antipsicòtic) i la iproniazida (IMAO) el 1952, la imipramina (antidepressiu) el 1956 i el clordiazepòxid (ansiolític) el 1960. Avui dia disposem d'una àmplia varietat de psicofàrmacs, rigorosament avaluats i amb el coneixement científic de les seves bases neuroquímiques, de la seva eficàcia i dels seus efectes adversos.




Ansiolítics: benzodiazepines

Les BDZ produeixen ansiòlisi, sedació, hipnosi, efectes anticonvulsivants i miorelaxació central. La distinció entre BDZ hipnòtiques i ansiolítiques és artificiosa: a les dosis adequades amb totes poden obtenir-se ambdós efectes que s'han de considerar variacions d'intensitat d?una mateixa acció farmacològica (a dosis baixes totes són ansiolítiques i a dosis altes: hipnòtiques). Les diferències fonamentals entre elles són de tipus farmacocinètic. Les tres característiques farmacocinètiques més importants són la durada d'acció, la velocitat d'absorció (inici d'acció) i la producció o no de metabòlits actius a nivell hepàtic.

Segons la seva durada d'acció tindrem BDZ d'acció curta o llarga (o intermèdia segons la classificació consultada). La velocitat d'inici de l'efecte (lenta, ràpida o molt ràpida) també pot tenir interès a l'hora d'escollir un ansiolític- hipnòtic. L'inici i la durada de l'efecte fan que algunes molècules siguin més apropiades pel maneig de l'insomni (ex. inici ràpid, durada curta) o de l'ansietat (efecte més perllongat).

Les BDZ d'acció llarga poden donar lloc a acumulació amb l'administració repetida i a la conseqüent sedació. En canvi produeixen menys efectes de deprivació o retirada (insomni de rebot, ansietat, agressivitat, síndrome d'abstinència). Alprazolam, lormetazepam i lorazepam són BDZ d'acció curta. Alprazolam i lormetazepam tenen un inici d'acció molt ràpid. El lorazepam té un inici d'acció més lent i s'utilitza generalment com a ansiolític. Lormetazepam està comercialitzat com a hipnòtic. Alprazolam té un inici d'acció ràpid i és un fàrmac útil als atacs de pànic amb o sense agorafòbia.

Existeixen medicaments ansiolítics-hipnòtics no benzodiazepínics, els denominats fàrmacs Z (zaleplon, zolpidem i zopiclona), però que encara no es poden equiparar en eficàcia a les benzodiazepines, de les quals, algunes de les més recomanades són l'alprazolam, el lormetazepam, el diazepam, el clorazepat potàssic i el lorazepam.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Antidepressius tricíclics

Els antidepressius tricíclics, com la resta d'antidepressius, són molt eficaços en el tractament de depressions accentuades i en la disminució o eliminació dels símptomes depressius (despertar precoç, pèrdua de gana i pes, desesperança, etc.), però no afecten els estats d'ànim corresponents a la conducta humana ni fan que les persones infelices es transformin en persones satisfetes. Comparats amb altres antidepressius, els tricíclics han mostrat una eficàcia clínica i una rapidesa en el seu efecte similars a la resta.

Anomenats així pel seu nucli característic de tres anelles, s?assembla molt a les fenotiacines des del punt de vista clínic, pel seu efecte antihistamínic i sedant. El mecanisme exacte de la seva acció antidepressiva encara no es coneix del tot, si bé, se sap que aquests fàrmacs bloquegen la recaptació de dopamina, serotonina i norepirefrina, en la sinapsi neuronal; aquesta acció determina els efectes d'aquestes amines biògenes. Els antidepressius tricíclics produeixen l'alliberació màxima de Noradrenalina als 4 dies. Aquestes substàncies mostren efectes anticolinèrgics forts (blquejadors colinèrgics) i alguns efectes atropínics.

Efectes primerencs: bloqueig de la captació neuronal d'amines, augment del neurotransmissor a nivell de la biofase, disminució del recanvi del neurotransmissor i disminució de la freqüència de descàrrega neuronal. Efectes a mig i llarg termini: regulació a la baixa dels adrenoceptors beta, sotsensibilitat a l'estímul beta del sistema de formació AMPc i canvis en els adrenoceptors alfa i en els receptors serotoninèrgics.

Contraindicacions absolutes: infart agut de miocardi recent, trastorns greus en la conducció cardíaca, glaucoma d?angle tancat i hipersensibilitat a l'ATC que es desitgi utilitzar. Dins de les contraindicacions relatives: cardiopaties i trastorns del ritme cardíac, hipertròfia prostàtica, glaucoma d?angle obert, dificultat respiratòria, epilèpsia, trastorns hepàtics o renals, hipertensió arterial, quadres confusionals i ileó paralític.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Antidepressius inhibidors de la monoaminoxidasa

El 1951 es va descobrir que el nou fàrmac antituberculós, la iproniazida, tenia propietats antidepressivas. Són fàrmacs que inhibeixen l'enzim monoamino-oxidasa, que destrueix les catecolamines. La monoamio-oxidasa (MAO) es un enzim distribuït per tot el cos, a l'interior de les cèl·lules, la funció del qual és inactivar amines.

Hi ha dues formes principals de MAO, la MAO-A, que destrueix la noradrenalina i la serotonina; i la MAO-B, amb poca afinitat per aquestes dues substàncies.

Aquests fàrmacs són tan efectius com els cíclics per al tractament de la depressió major. El seu ús es veu complicat fonamentalment per la interacció amb la tiramina, una substància present en una llarga llista d'aliments (alguns s'especifiquen més avall).

La hipòtesi de treball sobre el mecanisme d'acció dels IMAOs és l'augment de la serotonina i la norepinefrina lliures dins del Sistema Nerviós Central. Els IMAOs poden causar crisis hipertensives quan s'ingereixen amb aliments rics en tiramina; ja que l'absorció de tiramina pot desplaçar i alliberar ràpidament norepinefrina des de les neurones adrenèrgiques.

Els IMAOs s'han de considerar de primera elecció en la depressió amb una marcada ansietat. Els IMAOs s'utilitzen per al tractament antidepressiu i responen eficientment els pacients amb depressió atípica. S'utilitzen també en els casos d'agorafòbia. En casos de mala resposta a altres antidepressius.
Precaucions: Durant el començament del tractament s'ha de controlar constantment la pressió arterial. No s'han d'utilizar IMAOs en cas de pacients amb insuficiència vascular cerebral o en cas de malaltia severa cardiovascular, hepàtica o renal. Tampoc en pacients amb asma, feocromocitoma o bevedors. Els pacients que reben IMAOs no han de consumir aliments que continguin tiramina (formatge, cervesa, mortadel·la, salsitxa, vi de xerès, plàtan, alvocat, fetge madur).



http://www.PsicologiaOnline.cat




Inhibidors selectius de la recaptació de serotonina

Els inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS) varen ser creats per a disminuir els efectes col·laterals o adversos que presentaven els antidepressius tricíclics. Els ISRS no tenen efecte bloquejant muscarínic, bloquejant de receptors histaminèrgics H1 i bloquejant alfa 1 adrenèrgic que condueixen a l'emergència de sintomatologia col·lateral en el tractament antidepressiu clàssic. Aquesta selectividad pel receptor serotoninèrgic té nombrosos avantatges, incloent la menor toxicitat en els casos de sobredosificació. Alhora, aquests fàrmacs van demostrar utilitat en altres patologies psiquiàtriques.

El 1987 es comercialitza la fluoxetina, arribant ràpidament a liderar una gran part del mercat d'agents antidepressius. Posteriorment es disposa de la paroxetina, la sertralina i el citalopram, tots ells amb un perfil d'acció exclussivament serotoninèrgic. A l'actualitat disposem de quatre ISRS per al tractament de la depressió: Sertralina, fluvoxamina, fluoxetina i paroxetina.

L'ús principal dels ISRS és com antidepressiu, en casos de Depressió major lleu, moderada o greu. Dosis elevades de Fluoxetina han demostrado la seva eficàcia en Trastorno Obsesiu Compulsiu i Bulímia. La utilitat dels ISRS està essent comprovada en els casos de Depressió ansiosa. Els ISRS s'utilitzen també en el tractament del trastorn de pànic amb o sense agorafòbia i de la Fòbia social o ansietat social.

Els ISRS inhibeixen la bomba de recaptació presinàptica de serotonina. Aquesta inhibició selectiva de la recaptació de serotonina augmenta inicialment la disponibilitat de serotonina a l'espai sinàptic. En la depresió l'acció estaria a l'escorça prefrontal; en el TOC, als ganglis basals; en el trastorn de pànic, a l'escorça límbica i a l'hipocamp, i en la bulímia, a l'hipotàlam.

Precaucions: Cal evitar l'ús associat dels IMAOs i els ISRS; així com deixar transcòrrer al menys 14 dies des de la suspensió d'IMAOs fins la utilizació de Fluoxetina. I deixar transcòrrer al menys 5 setmanes entre la interrupció de fluoxetina i l'inici d'un IMAO.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Fàrmacs antimaníacs

Existeixen diverses patologies orgàniques que poden originar sintomatologia maníaca; neurològiques com l'epilepsia, la malaltia de Fahr, malaltia de Huntington, infecciones (VIH, neurosífilis), esclerosi múltiple, migranyes, neoplàsies, traumatismes, malaltia de Wilson; endocrines com la malaltia de Cushing, postpart, relacionades amb la menstruació, hipotiroidisme / hipertiroidisme; infeccioses i inflamatòries, com la SIDA, el Lupus ES; o altres com la urèmia o els dèficits vitamínics.

Carbamazepina: Es va començar a utilitzar en el tractament de la mania als Estats Units a mitjans dels anys setanta, basant-se en la suposada presència d'un mecanisme del kindling. Des de llavors, s'han publicat treballs que demostren llur eficàcia, que pot xifrar-se en una resposta positiva en aproximadament dos terços dels pacients.

Carbonat de liti: El Liti és la substància més lleugera dels metalls alcalins, llur nom prové del grec "Lithos" que significa pedra o roca. El 1940 als Estats Units, s'utilitza el clorur de liti com a substitutiu de la sal en pacients cardíacs i hipertensos. Durant aquest any el psiquiatre John F. Cade descobreix els efectes de les sals de liti en els casos de mania. S'utilitza en la mania aguda, en la depressió major, en la profilaxi del tractament bipolar. En els trastorns esquizoafectius el liti resulta eficaç associat a un neurolèptic.

Àcid valproic: Aquest medicament es troba en ús a Europa des del 1960 i des del 1978 als Estats Units i a l'Amèrica Llatina. El seu mecanisme d'acció és a través de l'augment de la concentració de l'àcid gama-aminobutíric (GABA). L'àcid valproic eleva les concentracions del neurotransmissor inhibidor, com a conseqüència de la inhibició del metabolisme del GABA. si bé el seu ús principal és amb les crisis d'absència (simples o complexes), en les crisis generalitzades tònico-clòniques i en les formes mixtes d'epilèpsia, també s'han constatat que és eficaç en el tractament de la mania aguda.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Antipsicòtics: neurolèptics

Els antipsicòtics o neurolèptics bloquegen de manera selectiva i competitiva els receptors dopaminèrgics D2. Aquest és el principal mecanisme de l'efecte antipsicòtic, però alhora també és el que provoca efectes adversos extrapiramidals i l'augment de les concentracions de prolactina. També bloquegen altres receptors com els de la noradrenalina, histamina, acetilcolina i serotonina (5-HT2), que comporten efectes adversos com la sequedat de boca, la hipotensió ortostàtica i la sedació.

Entre els antipsicòtics clàssics o típics, destaquen l'haloperidol i la flufenazina, amb el flupentixol i el zuclopentixol com a addicions més recents.

Els antipsicòtics atípics, en canvi, malgrat ser un grup farmacològic heterogeni, tenen menys afinitat amb els receptors D2 que els antipsicòtics clàssics. Concretament, s'ha postulat que els antipsicòtics atípics s?unirien amb menys força que la dopamina als receptors dopaminèrgics D2, pel fet que tindrien constants de dissociació superiors a la dopamina. Per això produirien menys efectes adversos extrapiramidals o relacionats amb la prolactina. A més, els antipsicòtics atípics bloquejarien simultàniament els receptors serotoninèrgics i els dopaminèrgics, tot creant un equilibri dopamina-serotonina.

El primer antipsicòtic atípic que va aparèixer va ser la clozapina, comercialitzada a principis dels anys noranta, que va ser promoguda com a fàrmac amb eficàcia similar a la d?altres antipsicòtics però amb millor tolerabilitat, encara que posteriorment es va veure que podia produir agranulocitosi, que requereix monitoratge hematològic i en fa limitar l?ús. Durant la mateixa dècada es van introduir l?olanzapina (vegeu el BIT núm. 1, vol. 11, de gener de 1999), la risperidona i quetiapina. Al començament de l'any 2000 s'han introduït la ziprasidona i amisulprida i, més recentment, a finals de 2004 s'ha comercialitzat l'aripiprazol, que per l'especificitat dels receptors forma part d'una nova generació d'antipsicòtics atípics.



http://www.PsicologiaOnline.cat




TERÀPIA COMBINADA

Hi ha poca evidència científica per decidir, de manera rutinària, si és preferible una forma de tractament farmacològic o psicoterapèutic. Mentre, per a alguns trastorns i persones, la medicació pot ser el tractament d'elecció, per a altres, ho pot ser la psicoteràpia. Amb la medicació no es resolen els problemes psicològics de base que donen suport a l'existència del trastorn. En general, si amb el tractament farmacològic o psicoterapèutic sols, el pacient no obté un resultat satisfactori, es recomana un tractament combinat.

En alguns casos, el tractament psicològic pot ser més efectiu si el pacient també pren medicació, atès que la reducció dels seus símptomes el pot fer més accessibles a una intervenció psicològica.



Teràpia combinada en el tractament de l'ansietat

Hi ha nombrosos estudis que mostren l?avantatja de la teràpia combinada, psicològica i farmacològica, per sobre de la monoteràpia en diversos trastorns d'ansietat. En aquests estudis, la psicoteràpia utilitzada sol ser la congnitiva conductual. A continuació, es recullen algunes de les recomanacions dirigides als centres de salut.

Per al Trastorn d'Ansietat Generalitzada (TAG), es recomana el tractament combinat de TCC i diazepam o la TCC per si sola, enfront de la utilització de diazepam sol, pel seu avantatge en termes de gravetat i canvi global dels símptomes, tot i que s'han de tenir en compte les preferències del pacient. En el tractament combinat, com TCC en els centres de salut, es recomanen 8-12 sessions, durant 2 a 4 mesos, fetes per professionals entrenats en psicoteràpia cognitiva. El pacient, a més, ha de fer feina a casa, que consisteixen bàsicament en exercicis d'exposició progressiva.

Per al Trastorn d'Angoixa (TA), es recomana la combinació de la TCC (tècniques d'exposició cognitives conductuals) i antidepressius (tricíclics i ISRS), d'acord amb les preferències del pacient. El tractament únicament amb antidepressius no s'ha de recomanar com el tractament de primera línia, si estan disponibles els recursos apropiats per poder realitzar TCC. En el tractament a llarg termini, si s'afegeix medicació antidepressiva a la TCC, és necessari comprovar que no s'interfereixin els efectes beneficiosos de la TCC sola. En els centres de salut, en el tractament combinat, es recomana l'aplicació d'intervencions cognitives conductuals, 10-16 sessions, mitjançant TCC breu que inclogui tècniques d'exposició i de maneig del pànic.

Per al Trastorn Obsessiu Compulsiu (TOC), també es recomana la combinació de la TCC (tècniques d'exposició i prevenció de resposta cognitives conductuals) i antidepressius.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Teràpia combinada en el tractament de la depressió

Els fàrmacs antidepressius representen un tractament de primera línia en la depressió greu, essent els ISRS els fàrmacs de primera elecció. En la depressió lleu poden considerar-se altres estratègies terapèutiques abans que els fàrmacs antidepressius, preferentment teràpia cognitiva conductual que hauria de comprendre de 16 a 20 sessions durant almenys cinc mesos; també per als pacients amb depressió recurrent que han recaigut malgrat el tractament antidepressiu o que expressin una preferència pel tractament psicològic. La psicoteràpia també és especialment necessari en el cas de relacions familiars disfuncionals o complicades, associades freqüentment al trastorn depressiu (en aquests casos les sessions de parella o familiars poden ser una modalitat psicoterapèutica molt útil per a tractar aquests aspectes disfuncionals i l'estrès que provoquen en el pacient i sovint en altres membres de la parella o la família).

Tant en la depressió moderada com la greu, és molt recomanable la teràpia combinada. Altres depressions que requereixen teràpia combinada són les resistents al tractament farmacològic i/o amb múltiples episodis de recurrència; amb pacients amb depressió crònica se?ls hauria d?oferir una combinació de teràpia cognitiva conductual i medicació antidepressiva.

Nombrosos estudis clínics recolzen que la teràpia combinada (psicoteràpia i farmacoteràpia) és preferible a la farmacoteràpia en el tractament ambulatori de la depressió major, essent els resultats amb psicoteràpia cognitiva- conductual lleugerament superiors a altres tipus de psicoteràpies.

En la depressió lleu o distímia, és especialment necessària la utilització de psicoteràpia cognitiva i tractament psicofarmacològic, per a millorar-ne el pronòstic. També és força freqüent trobar pacients amb aquests trastorns que no volen seguir tractament farmacològic i amb els que cal abordar el problema exclusivament amb teràpia cognitiva conductual.



http://www.PsicologiaOnline.cat




Teràpia combinada en trastorns mentals greus

En els trastorns mentals severs com l'esquizofrènia o el trastorn bipolar, el tractament ha d'incloure necessàriament psicofàrmacs, si bé, són moltes les evidències sobre la millor evolució dels pacients que també segueixen psicoteràpia.

Així, per exemple, en persones amb TMG, el tractament cognitiu conductual es pot utilitzar combinat amb tractament farmacològic estàndard per tal de disminuir la simptomatologia positiva, fonamentalment les al·lucinacions. A les persones amb TMG i simptomatologia positiva persistent, se'ls pot oferir una intervenció psicològica d?orientació cognitiva conductual específica per a aquesta patologia, de duració prolongada (més d'un any), amb l'objectiu de millorar la simptomatologia persistent. També, incorporar la teràpia cognitiva a les estratègies dirigides a prevenir les recaigudes de simptomatologia depressiva en persones amb TMG i diagnòstic de trastorn bipolar.

Quan l'objectiu principal de la intervenció en persones amb TMG sigui la millora del funcionament social, és aconsellable incorporar l'entrenament en habilitats socials. Es recomana la teràpia cognitiva conductual (TCC) per al tractament de símptomes psicòtics persistents malgrat rebre un tractament farmacològic adequat, per tal d'ajudar en el desenvolupament de la introspecció i per a incrementar l'adherència al tractament. També es recomana la TCC per tal d'evitar la progressió a psicosi en intervenció precoç. Igualment, en fase aguda, juntament amb una assistència psiquiàtrica estàndard, per tal d'accelerar la recuperació i l'alta hospitalària. La TCC s'hauria de considerar per al tractament de l'estrès, l'ansietat i la depressió en pacients amb esquizofrènia; per a la qual cosa caldrien algunes adaptacions a les tècniques utilitzades en altres poblacions. És important per a desenvolupar l'aliança terapèutica a partir d'una actitud de suport emocional i de cooperació, ja que la TCC pot desenvolupar un paper important en el tractament de les persones amb esquizofrènia.



http://www.PsicologiaOnline.cat